El biòleg Robert Sapolsky contra el lliure albir.

L'argument de Robert Sapolsky contra el lliure albir és essencialment aquest: cada acció, cada pensament, cada impuls, és el resultat d'una reacció en cadena que va començar molt abans que percebéssim l'elecció. Considereu el següent:

• Els segons abans: Els nostres cervells ja estan plens d'activitat. Els patrons d'activació neuronal, influenciats per innombrables factors, ens predisposen a prendre decisions específiques.

• Els minuts o les hores anteriors: les hormones augmenten, els neurotransmissors fluctuen i els nostres cossos estan preparats per a certes respostes basades en experiències recents i el nostre estat intern actual.

• Els dies o anys anteriors: La nostra genètica, les nostres experiències en la primera infància, els entorns socials que hem habitat: tot això configura l'arquitectura mateixa del nostre cervell, predisposant-nos a certs comportaments.

• Temps evolutiu: La llarga i lenta marxa de l'evolució també ha creat els nostres cervells, donant forma als nostres instints i tendències.

Aleshores, on hi ha espai per al lliure albir en aquesta intricada dansa predeterminada? Sapolsky suggereix... que no gaire.

«No pots culpar la persona. Pots culpar la biologia.»

Si les nostres accions estan predeterminades, què passa amb la responsabilitat? Si una persona comet un delicte, és realment culpable si les seves accions van ser, en un sentit molt real, inevitables atesa la seva història biològica i ambiental? Aquest és potser l'aspecte més desafiant i emocionalment carregat de l'obra de Sapolsky. Ens obliga a afrontar les implicacions incòmodes d'una cosmovisió determinista.

Penseu en el sistema judicial. Si el comportament d'algú és producte de la seva biologia, és just castigar-lo de la mateixa manera que castiguem algú que conscientment tria fer el que no va bé? Sapolsky no ofereix respostes fàcils, però ens obliga a qüestionar els nostres sistemes actuals de retribució i a considerar enfocaments més compassius i eficaços per afrontar el comportament problemàtic.

A més, si el lliure albir és una il·lusió, què passa amb el nostre sentiment d'orgull i assoliment? Si els nostres èxits estan predeterminats, podem realment atribuir-nos-en el mèrit? O som, en certa manera, simplement titelles que ballen al ritme de la nostra pròpia biologia?

Les implicacions de l'obra de Sapolsky són profundes i s'estenen molt més enllà de l'àmbit del debat acadèmic. Si realment acceptem la idea que el lliure albir és una il·lusió, podria remodelar la manera com:

1. Enfocament de la justícia penal: passar del càstig a la rehabilitació, centrant-se en abordar els factors biològics i ambientals subjacents que contribueixen a la delinqüència.

2. Comprendre les malalties mentals: veure les afeccions de salut mental com a realitats biològiques, fomentant una major compassió i suport per a aquells que pateixen dificultats.

3. Cultivar l'empatia: Reconèixer que tothom és producte de les seves circumstàncies, fomentant una major comprensió i perdó.

Per descomptat, això no vol dir que les estructures socials o la responsabilitat personal s'evaporin. En canvi, fomenta una comprensió més matisada del comportament i els seus orígens.

En lloc de culpar els individus per les seves accions, podem centrar-nos en abordar els factors socials i biològics que contribueixen a aquestes accions. No es tracta d'excusar el mal comportament; es tracta de trobar maneres més efectives i ètiques de prevenir-lo, tractar-lo i construir una societat més justa i equitativa.

Philosopheasy, Free Will? Robert Sapolsky & The Illusion of Choice, philosophers.com 16/05/2025