Què és la diasimosocràcia?

Aristòtil va identificar tres formes de govern —govern d'un, pocs o molts— i va identificar a més les manifestacions positives i negatives d'aquestes formes segons qui es beneficia del govern. Si una forma de govern beneficia els governants, és negativa, i si beneficia l'interès comú, és positiva.

Font: aquest article que dóna una bona explicació del pensament d'Aristòtil

Aristòtil va fer una distinció valuosa. Quan es consideren les accions, qui els poders fàctics reconeixen i inclouen com a persones valuoses contribueixen en gran mesura a una societat sana i justa. En teoria, almenys, el govern d'una sola persona pot ser positiu si el govern beneficia l'interès comú, en lloc de només la persona que governa.

Afegeixo a les formes de govern d'Aristòtil una dimensió social que no podia haver previst: la presència de l'economia de la informació i els mitjans de comunicació de masses. En l'època d'Aristòtil, i durant molts segles després, s'aprenia anant a un lloc d'aprenentatge concret: una escola, una biblioteca o un monestir on existia la informació. El coneixement és poder, com va observar Francis Bacon, i els que havien adquirit coneixement eren respectats com a persones erudites. La distribució de la informació estava regida per una meritocràcia, no perfectament, és clar, les forces econòmiques i nepotistes interferien com sempre ho han fet i encara ho fan. No obstant això, l'ideal d'anar als experts per aprendre informació ha estat la norma històrica.

Això ha canviat en l'era de la informació i la prevalença dels mitjans de comunicació de masses. Així, al govern d'Aristòtil per un, pocs o molts, afegeixo la columna del govern dels mitjans de comunicació: premsa escrita, ràdio, televisió, cinema i digital. El govern dels mitjans de comunicació pot ser positiu o negatiu depenent dels interessos que inclogui i beneficiï.

La meritocràcia és la forma positiva en què la informació que es distribueix es basa en l'habilitat dels creadors i l'alta qualitat del contingut; els experts són valorats. La diasimosocràcia és la forma negativa en què la informació que es distribueix es basa en la fama del creador, independentment de la qualitat o el valor del contingut; els experts són ignorats.

L'evidència que vivim en una diasimosocràcia es troba fàcilment als mitjans de comunicació, especialment a les xarxes socials. El nombre de visualitzacions i "m'agrada" de qualsevol contingut de les xarxes socials no reflecteix la qualitat del contingut, sinó la popularitat del creador. A les xarxes socials, regna el procés recursiu d'escalada del nepotisme, ja que les plataformes promocionen famosos, els consumidors graviten cap a ells i el bucle continua. Quan una celebritat apareix a una plataforma de mitjans, atraurà instantàniament molts seguidors. Si un nou creador té sort i guanya seguidors, sovint imitant altres celebritats, es converteix en una celebritat i el bucle continua. Les celebritats saben que no cal que els importi produir contingut d'alta qualitat, així que no ho fan.

Sota el poder dels mitjans corporatius, la diasimosocràcia és un mitjà de domini i control que restringeix la informació i qui hi té accés. Els mitjans corporatius exploten la vulnerabilitat humana per ser enganyats per la fal·làcia del carro, i el govern dels mitjans de comunicació no beneficia l'interès comú, sinó els interessos de les celebritats i els guardians corporatius.

Els mitjans de comunicació de masses són un espai d'informació governat per les celebritats. Aquells que intenten fer-se notar als mitjans de comunicació per mèrits pràcticament en queden exclosos. Es pot dir que les corporacions de mitjans de comunicació estan motivades pels diners, com és la naturalesa del capitalisme corporatiu, però pregunteu-vos què impulsa els ingressos que les corporacions de mitjans de comunicació volen obtenir. Aquesta seria la regla de les celebritats. L'espai d'informació és una economia de celebritats, i les corporacions simplement ho exploten.

Aquesta és la diasimosocràcia en què vivim. És una tirania que beneficia uns quants però no l'interès comú. La fama sempre ha tingut els seus avantatges. Per definició, com més conegut ets, més gent sap de tu i del que dius i fas. La fama és un bé per a la persona que rep la fama, però això no es tradueix necessàriament en un bé per a la societat en general.

Pitjor encara, molta gent anhela ser una celebritat. La necessitat de reconeixement i el desig de fama i fortuna poden convertir-se en una obsessió. La gent mentirà, enganyarà i robarà per una mica de fama sense tenir en compte la veritat, la integritat o a qui perjudica. La diasimosocràcia alimenta aquests desitjos i les actituds i accions negatives que se'n deriven.

Estem governats per famosos. Admeteu-ho, és molt més probable que feu clic a una publicació amb 1.000 "m'agrada" que a una amb 10 "m'agrada". És la naturalesa humana. És inevitable i intractable una diasimosocràcia? Podem tornar a una meritocràcia —si és que mai n'hem tingut una— o crear una societat que valori el mèrit per sobre de la fama?

Casualment, mentre escrivia l'últim paràgraf, el correu electrònic de la meva universitat va rebre un missatge nou, el tipus d'invitació a una conferència que rebo com a professor de filosofia. Era un correu electrònic difós que convidava la gent a un "festival d'idees" organitzat per un "institut d'idees". Aquest institut fa bona feina, així que vaig mirar la llista dels dotze caps de cartell que s'esperaven a l'esdeveniment. Coneixia onze dels noms, coneixia qui eren i què havien escrit. Quatre polítics (dos abans ho eren), sis escriptors de gran publicitat, un metge i (el que no coneixia) un físic. Van ser seleccionats per a aquest "festival d'idees" per les seves idees o perquè són famosos? Ho sento, però coneixent aquesta gent, sospito que això és el segon. Fins i tot els instituts intel·lectuals estan governats per famosos.

Però què en sé jo? No sóc ningú. Si fos famós, podria dir qualsevol ximpleria i rebre molts, molts aplaudiments per això, fins i tot seria elegit president. Però m'interessa més la veritat que la celebritat. Malauradament, la integritat és incompatible amb la nostra diasimosocràcia, com, pel que sembla, jo també.

Douglas Giles, Our World Is a Diasimosocracy, Insert Philosophy Here 01/05/2025