Per canviar d´aires.


Montaigne
A pesar que Montaigne va ser, com a bon humanista, imitador i visitador fidel de les fonts antigues —paganes i cristianes—, sembla que van passar-li per alt unes quantes referències sobre com és de saludable no viatjar i perniciós fer-ho. Horaci, al qual el francès cita poc als Assaigs, sembla expressar-se amb enorme claredat quan encunya el dictum famós Caelum mutant, non animum, qui trans mare currunt (“Els canvia el cel [damunt la testa], no l’ànima, a aquells qui travessen la mar”, Epístoles). Tampoc no sembla que faci esment, als Assaigs, d’aquella frase trobada a les Confessions de sant Agustí, que va impressionar tant Petrarca quan aquest va llegir-la, a l’atzar, tot pujant al mont Ventoux el 26 d’abril de 1336: “I corren els homes a admirar els cims de les muntanyes i el flux enorme dels mars i els amples cabals dels rius i la immensitat dels oceans i l’òrbita de les estrelles, però s’obliden de mirar-se a si mateixos”. Tenint present la filiació humanista i cristiana de Montaigne, només aquestes dues citacions serien suficients per què hagués fet allò que, segles més tard, un altre pensador francès, Pascal, aconsellava a la humanitat sencera: romandre a casa, com els eremites, cosa que solen fer els homes de lletres.

 Al cap i a la fi, Montaigne feia anys que vivia no sol, però sí tancat al seu estudi de la torre del “castell de la muntanya”, i hi havia redactat, entre el 1571 i el 1580, les dues primeres parts dels Essais: per la lectura de les peces publicades fins en aquell moment no es té mai la impressió que Montaigne desitgés córrer món, més encara si tenim present que diverses ocupacions militars i diplomàtiques, totes incòmodes, ja l’havien obligat a viatjar pel regne de França durant una colla d’anys. I, tanmateix, en companyia del seu germà petit, un parent pròxim, una sèrie menuda de criats i els cavalls, els burros i la càrrega necessaris, Montaigne va emprendre un viatge de 17 mesos i vuit dies que va dur la colla fins a Meaux, Augsburg, Munic, Innsbruck, Trento, Verona, Venècia, Roma, Florència, Pisa, Milà, Lió, i altra vegada a “la muntanya”, casa seva. Els avatars van quedar recollits en un dietari, en part escrit per un assistent de Montaigne, de vegades sota el seu dictat, d’altres vegades, no, i, en part, per l’escriptor mateix, adés en italià macarrònic, adés en francès. Tot plegat és molt extravagant, i la intenció de Montaigne degué consistir solament a tenir uns apunts a partir dels quals escriure un o altre assaig sobre costums de pobles forasters; però el manuscrit es conservà, va ser espolsat el 1772, editat el 1774, i des de llavors se n’han fet edicions a balquena: és una peça estranya, però és un montaigne. La nostra edició d’avui, en magnífica traducció de Vicent Alonso, Diari de viatge a Itàlia per Suïssa i Alemanya, Barcelona, La Mansarda, 2012, és la primera en llengua catalana (valenciana, per ser exactes).

Per aquestes pàgines ens ennovarem del caràcter flâneur de Montaigne: amb prou feines visita, a Roma, San Pietro in Vincula, per “trobar-hi” el Moisès de Miquel Àngel —però no visita, o no ho diu, ni els rafael de les Estances Pontifícies ni els miquelàngel de la Capella Sixtina, ni les portes de Ghiberti de la catedral de Florència, ni la cúpula de Brunelleschi. No ens ha de saber greu: llavors, això eren coses massa noves per a un home amant de l’antiguitat: és com si un francès d’avui, amb cultura literària que abracés del segle XII a Racine, cregués —bona creença— que pot passar per Barcelona sense visitar la Sagrada Família (però no deixaria de veure Santa Maria del Mar). En suma: Montaigne va viatjar per estirar una mica les cames —en acabat, encara redactaria el volum tercer dels Essais—, va viatjar, sobretot, en cerca d’aigües terapèutiques que li alleugessin el dolor causat pels còlics nefrítics que patia, i, finalment, va viatjar pour se dépayser, per canviar d’aires. Millor això, com s’ha dit, que anar en cerca d’un edifici (Sant Pere) o d’un mural (L’Escola d’Atenes) que Montaigne, gràcies a l’art de la impremta, degué haver vist reproduït més d’una vegada. La vida i els homes li interessaven més.

Jordi Llovet, El viatge de Montaigne, Quaderns. El País, 08/03/2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"