Els premis al bon comportament i la moral.

Ja he dit alguna vegada que no crec que els càstigs (“No aniràs a la piscina”, “Set minuts al racó de pensar”...) tinguin capmena de paper en l’educació de les criatures. Tampoc no em sembla que els premis siguin una bona eina educativa.

Si he de triar, per descomptat, val més un premi que un càstig. Però molts cops costa distingirlos. ¿“Si reculls les joguines anirem al parc” o “Si treus bones notes et ompraré la bici” no són el mateix que “Si no reculls no anirem al parc” i “Si suspens et quedaràs sense bici”? Els premis són innecessaris (es pot educar perfectament sense premis) i desvirtuen el caràcter de les relacions familiars. Tenen un aire d’“estímul a la productivitat” que sembla més proper a l’àmbit empresarial que no al domèstic (si a l’empresa funcionen els premis, no ho sé).

Però,sobretot,els premis amenacen la mateixa qualitat moral de la conducta humana. La Marta ha fet els deures perquè sap que és el seu deure,  ha tret bones notes perquè li agrada aprendre, ha ajudat el seu pare a rentar els plats perquè sap que els plats s’han de rentar i que a casa tothom ha d’ajudar. Se sent orgullosa d’ella mateixa, sap que és bona, sap que és capaç de fer les coses bé. Si hi ha hagut, però, la promesa d’un premi, per què ha fet la Marta tot això?¿Ha estudiat perquè li agrada saber o perquè volia la consola? ¿Ha rentat perquè volia ajudar o per menjar-se un pastís? ¿És realment bona o només és interessada? Comença a dubtar de les seves mateixes motivacions i, encara pitjor, comença a pensar que els seus pares no es fien d’ella. “Jo no em portaria bé si no és perquè vull joguines, i els meus pares ho saben”. També la qualitat moral del premi queda rebaixada. Si el premi és un gelat,una llaminadura, veure la tele... ¿estic dient que la llaminadura és l’aliment més sa i la tele el més adequat per a un nen? Si el premi és un llibre, anar al parc o jugar amb els amics, ¿estic dient que els nens dolents no han de llegir llibres, no han de fer exercici físic i no han de tenir amics?

¿De veritat pensa algú que no llegir i no jugar amb altres nens farà que els seus fills siguin millors persones? I sobretot,si jo li compro el llibre o la porto a la platja perquè l’estimo, si ho faig de manera desinteressada, per què he d’ocultar que sóc un bon pare i pretendre que només ho faig perquè ha endreçat l’habitació? Em sentiria ridícul dient “com que has fet els deures, anirem d ’excursió”, quan puc dir la pura veritat: “Anirem d’excursió, ja veuràs que ens ho passarem bé”.En tot cas, si el problema és la falta de temps: “Fes ara els deures, que hem d’anar d’excursió”. Millor encara, afegim-hi: “Jo t’ajudo”.

Carlos González, Ni premis, ni càstigs, Ara criatures, 10/03/2012