Prohibir la sal.
Al país de les prohibicions i potser de la llibertat s’han tret de la màniga una nova mesura per protegir-nos. Perquè ja se sap que la protecció només es paga amb la retallada de la llibertat. Llegia ahir en aquest mateix diari una crònica des de Nova York firmada pel col·lega Emilio López Romero en què anunciava la voluntat de l’alcalde de la ciutat, Michael Bloomberg, de reduir la ingesta de sal dels novaiorquesos en un 25% durant els pròxims cinc anys. La mesura de Bloomberg es fonamenta en el fet que la sal és dolenta per a la hipertensió, que sens dubte ho és. No és l’únic que es disposa a emprendre la croada de la insipidesa. Un legislador de Brooklyn, el demòcrata Félix Ortiz, proposa que no sigui el 25%, sinó que la sal hauria d’estar prohibida a tots els restaurants de la ciutat. ¿I com ho aconseguiran? Doncs amb el sofisticat sistema de la multa. Mil dòlars cada vegada que un inspector consideri que el xef ha posat al seu plat l’ancestral potenciador de sabor que és la sal. (...)
Si de la cocaïna se’n diu neu en l’argot narco, ¿com s’ha de denominar ara la sal de l’Himàlaia, les escames de la sal de Maldon o simplement la sal de les salines de Torrevella o de Gerri de la Sal? En el cas del fumador passiu tenia una certa justificació solidària. Però la sal no és nociva per als pocs que no la utilitzen. ¿A què respon, doncs, aquest conat de prohibició del qual Bloomberg ha fet bandera?
Potser el que passa és que és més important la demostració del poder que la hipòcrita atenció a la nostra salut. Sobretot quan hi ha multes pel mig, que són la veritable essència del poder. Però el que és curiós d’aquesta tendència salutífera és la negació del dret individual a les petites coses. ¿Es prohibirà la sal als supermercats novaiorquesos? ¿Serà d’ara endavant una substància prohibida en la gran taifa de Bloomberg? L’alimentació sempre ha anat associada a les religions. ¿Quina estranya nova religió pretén imposar-se amb la negació totalitària de la sal?
Sens dubte es tracta de la creació de societats insípides les quals s’invita a pensar en la seva pròpia mort perquè no pensin en la seva capacitat d’organitzar-se solidàriament per acabar amb els abusos legislatius de poders avorrits. Sort que són els liberals.
Si de la cocaïna se’n diu neu en l’argot narco, ¿com s’ha de denominar ara la sal de l’Himàlaia, les escames de la sal de Maldon o simplement la sal de les salines de Torrevella o de Gerri de la Sal? En el cas del fumador passiu tenia una certa justificació solidària. Però la sal no és nociva per als pocs que no la utilitzen. ¿A què respon, doncs, aquest conat de prohibició del qual Bloomberg ha fet bandera?
Potser el que passa és que és més important la demostració del poder que la hipòcrita atenció a la nostra salut. Sobretot quan hi ha multes pel mig, que són la veritable essència del poder. Però el que és curiós d’aquesta tendència salutífera és la negació del dret individual a les petites coses. ¿Es prohibirà la sal als supermercats novaiorquesos? ¿Serà d’ara endavant una substància prohibida en la gran taifa de Bloomberg? L’alimentació sempre ha anat associada a les religions. ¿Quina estranya nova religió pretén imposar-se amb la negació totalitària de la sal?
Sens dubte es tracta de la creació de societats insípides les quals s’invita a pensar en la seva pròpia mort perquè no pensin en la seva capacitat d’organitzar-se solidàriament per acabar amb els abusos legislatius de poders avorrits. Sort que són els liberals.
Joan Barril, Societats insípides, El Periódico de Catalunya, 18/03/2010
http://www.elperiodico.cat/print.asp?idpublicacio_PK=46&idnoticia_PK=696804&idioma=CAT&h=100318http://www.slideshare.net/mvillarpujol/stuart-mill-i-la-llibertat
Comentaris