Eichmann kantià?

Quin no seria el meu astorament quan, en llegit Eichmann a Jerusalem de Hannah Arendt, descobrí que, durant l´interrogatori i el procés que li seguí a Israel, el criminal de guerra es reivindicava no només com a nietzscheà, cosa estúpidament esperada pels necis filosofants, sinó a més com a kantià, reivindicació que sona tan esclatant com una canonada en un monestir. ¡Eichmann kantià! ¡Estupor, sorpresa, esbalaïment! Que un dels actors de la solució final reinvindiqui una existència signada per la Crítica de la raó pràctica és quelcom que mereix un examen ...

El primer moviment correspon a la reacció pavloviana: la formació universitària no habitua els seus estudiants a associar el nazisme amb el kantisme. Kant desplegà el seu campament intel.lectual del costat bo de la barricada, del costat on es troben els que pensen bé, la gent honesta, els moralistes, els virtuosos, els purs, els glorificats, els cristians sense sotana. L´obra ètica de Kant és el catecisme cristià sense la retòrica de Sant Sulpici. (...)

¿I si Eichmann que invoca l´imperatiu categòric, no estigués equivocat i el mecanisme filosòfic de Kant es revelés compatible amb la vida quotidiana d´un nazi que efectua el seu treball de monstre? El fet que tota l´obra de Kant no existeixi un dret ètic i polític a desobeir, ¿no ens dóna la clau d´aquest doble personatge infernal: el kantià nazi? Aquesta és la meva tesi.

Michel Onfray, El sueño de Eichmann, Gedisa, Barna 2009

http://www.slideshare.net/mvillarpujol/la-moral-kantiana