Dones i autonomia moral.

En el segle XVIII (i de fet, fins a l´actualitat) no se suposava que tota la "gent" fos igualment capaç de tenir autonomia moral. Aquesta comportava dues característiques afins però diferents: la capacitat de raonar i la independència per decidir per un mateix. Ambdues havien d´estar presents perquè un individu fos moralment autònom. El nen i els bojos mancaven de la necessària capacitat de raonar, però tal vegada algun dia adquiririen o recuperarien aquesta capacitat. A l´igual que els nens, també els esclaus, els servents, les persones que no posseïen propietats i les dones mancaven de l´estatus independent que es requeria per tal de ser plenament autònoms algun dia, en fer-se grans, deixar de servir, adquirir propietats o comprar la seva llibertat. Tan sols les dones semblaven no tenir al seu abast cap d´aquestes opcions; eren definides com a inherentment depenent dels seus pares o dels seus marits. Si els defensors dels drets humans universals, iguals i natural excloïen de forma automàtica algunes categories de persones de l´exercici d´aquests drets, això era degut a què consideraven que no eren del tot capaces de tenir autonomia moral.

Lynn Hunt, La evidencia de los derechos humanos, Claves de razón práctica, noviembre 2009, nº 197