Immigració i la inseguretat.

En un programa de TVE (Un sol món, excel·lent) em van preguntar: “Creu vostè que els immigrants generen una sensació d’inseguretat en els espais públics?” És clar que sí, generen la seva inseguretat, que té causes reals i no prejudicis propis dels ciutadans que consideren que pobresa i perillositat van juntes. Els immigrants han conquerit el dret a la inseguretat: si no tenen tots els papers en regla, si són sospitosos de qualsevol incident o falta, si són aturats per la policia solament pel seu aspecte, si intenten sobreviure amb activitats no delictives però sí perseguides (com els “top manta”, que en general fan quan tenen tancades les portes a feines més formals), si volen practicar la seva religió en locals públics (oratoris), o si simplement perceben la desconfiança i, fins i tot, l’agressivitat del seu entorn. Un dret que les normatives de l’Estat i de l’Ajuntament reforcen. Les lleis d’estrangeria estableixen una discriminació legal que contradiu els principis democràtics més elementals. Com deia Kelsen (recollint la millor tradició liberal del segle XIX), “els que viuen en el mateix territori i estan sotmesos a les mateixes lleis han de disposar dels mateixos drets”. (...)
La crisi ha democratitzat el dret a la inseguretat, l’ha posat a l’abast de tots els ciutadans comme il faut, perquè qui més qui menys tenia estalvis, accions, inversions, béns immobiliaris, etc. No solament no podem estar segurs al carrer, ni de conservar el lloc de treball, ni que quan arribi l’hora ens puguin pagar la jubilació, ni que es mantingui l’accés universal als mínims sanitaris, ni que es pugui sobreviure en un medi cada dia més contaminat i reescalfat, ni que els fills puguin viure igual o millor que nosaltres..., ja no podem confiar en ningú per guardar els nostres estalvis, ni val la vella convicció que la “pedra” és sempre una inversió segura.

Jordi Borja, Dret a la inseguretat, Metropolis, Hivern 2010, nº 77
http://www.barcelonametropolis.cat/ca/page.asp?id=23&ui=346