"Antes muerta que sencilla".
Des que alguns fa un temps han alertat dels perills que per al futur de l´espècie i de la Terra comportaria la continuïtat d´un estil de vida, dominant en aquestes últimes dècades, s´ha anat incorporant a les preocupacions humanes, fins a assolir l´ estatus de problema central de les reflexions científiques, filosòfiques i polítiques, la necessitat de canviar la manera de relacionar-nos amb el nostre entorn mediambiental.
Cal ser conscients que el principal entrebanc de l´altruisme imparcial és la simpatia natural que sentim per les persones més properes i la indiferència cada cop més acusada per les persones que s´allunyen del centre d´aquest cercle moral. Si resulta dificultós engegar actuacions solidàries per aquells que tot i no ser propers al nostre cercle limitat de simpaties, és a dir, els nostres contemporanis vius, com podem sentir-nos realment responsables del que pot passar a qui encara no és viu? Com limitar les nostres accions pensant en el que podrà succeir a les generacions futures si seguim destruint el planeta? Com podem sacrificar els nostres plaers presents perquè uns altres, uns potencials éssers humans encara no nascuts, puguin gaudir plenament del que nosaltres gaudim ara en el futur. Apliquem la regla d´or, doncs: t´agradaria que els teus avantpassats haguessin consumit la quasi totalitat de la riquesa del planeta per deixar-te en herència misèria i devastació? Per experiència, sembla que la força d´aquesta regla ha estat massa limitada per convèncer la humanitat de la necessitat de preocupar-se seriosament pel destí dels seus integrants més desafortunats.
Una actitud que a l´àmbit hispànic va trobar un fort ressò en la coneguda cançó Antes muerta que sencilla és la que el sociòleg Anthony Giddens que en el seu article Cambiar el estilo de vida (2007) apunta com la raó que explica la poca incidència que han obtingut les mesures de conscienciació aplicades per les autoritats britàniques per modificar significativament el comportament dels ciutadans. Aquest terme conegut pels economistes amb el nom tècnic de “descompte hiperbòlic”, l´origen del qual el podem trobar en una intuïció de Hume, descriu la tendència a preferir les gratificacions a curt termini per sobre de gratificacions superiors futures.
El que ens suggereix aquest article és que les úniques formes amb les quals fer front a aquesta tendència, que sembla ser universal, només poden ser o l´experiència d´una situació catastròfica efecte del canvi climàtic o la transformació del paper de l´estat del benestar davant de l´àmbit privat dels ciutadans. La primera de les solucions és un principi de pedagogia destralera segons el qual els humans només aprenem quan la mort o els sofriments els tenim a tocar. La segona, una excusa per enfortir l´intervencionisme del poder dels estats sobre la premissa que els ciutadans no són prou responsables en matèria medioambiental per conduir de forma intel•ligent les seves vides. D´altra banda, la solució autoritària està justificada pels estudis realitzats per personalitats prestigioses com Jared Diamond (Colapso),segons els quals la democràcia no necessàriament garanteix una millor protecció de l´entorn natural i per la versemblant hipòtesi hobbesiana segons la qual els conflictes generats pel deteriorament ambiental, l´empobriment generalitzat i escassesa de recursos bàsics reforçaran l´aparició de sistemes polítics no democràtics.
La pregunta que es desprèn d´aquesta reflexió és si existeix la possibilitat de generar polítiques serioses i eficaces per superar la nostra natural ceguesa ecològica sense caure en cap temptació totalitària o en l´espera de l´imprescindible desastre de gran magnitud que provoqui el canvi de comportament de la gent?
L´article de Giddens escrit a l´any 2007, quan encara no es coneixien del tot les repercusions del crack que va interrompre un període de creixement econòmic, mereix des de l´òptica de l´any 2010 una reflexió que afecta al paper dels governs i dels ciutadans. En l´època d´esplendor, els governs aconsellaven els ciutadans moderació en el consum. Mentre que en els nostres dies, una de les grans preocupacions dels governs és com tornar al nivell de consum del període anterior a la crisi.
Això ens pot fer concloure algunes coses: en primer lloc, que els governs no són sincers en la seva preocupació medioambiental, que el que veritablement els preocupa són els indicadors econòmics que mostren la situació real de la riquesa del país. En segon lloc, que els ciutadans consumeixen quan els convé consumir, malgrat que moralment el govern decreti que no és bo consumir i que els ciutadans estalvien quan els convé estalviar, malgrat que econòmicament el govern decreti que no és bo estalviar. La qüestió és portar sempre la contrària al govern, perquè els ciutadans són egoistes per naturalesa, a més d´ignorants, mentre que els governs pensen en el bé comú i saben més que ningú que és el que convé a cadascun dels ciutadans.
Cal ser conscients que el principal entrebanc de l´altruisme imparcial és la simpatia natural que sentim per les persones més properes i la indiferència cada cop més acusada per les persones que s´allunyen del centre d´aquest cercle moral. Si resulta dificultós engegar actuacions solidàries per aquells que tot i no ser propers al nostre cercle limitat de simpaties, és a dir, els nostres contemporanis vius, com podem sentir-nos realment responsables del que pot passar a qui encara no és viu? Com limitar les nostres accions pensant en el que podrà succeir a les generacions futures si seguim destruint el planeta? Com podem sacrificar els nostres plaers presents perquè uns altres, uns potencials éssers humans encara no nascuts, puguin gaudir plenament del que nosaltres gaudim ara en el futur. Apliquem la regla d´or, doncs: t´agradaria que els teus avantpassats haguessin consumit la quasi totalitat de la riquesa del planeta per deixar-te en herència misèria i devastació? Per experiència, sembla que la força d´aquesta regla ha estat massa limitada per convèncer la humanitat de la necessitat de preocupar-se seriosament pel destí dels seus integrants més desafortunats.
Una actitud que a l´àmbit hispànic va trobar un fort ressò en la coneguda cançó Antes muerta que sencilla és la que el sociòleg Anthony Giddens que en el seu article Cambiar el estilo de vida (2007) apunta com la raó que explica la poca incidència que han obtingut les mesures de conscienciació aplicades per les autoritats britàniques per modificar significativament el comportament dels ciutadans. Aquest terme conegut pels economistes amb el nom tècnic de “descompte hiperbòlic”, l´origen del qual el podem trobar en una intuïció de Hume, descriu la tendència a preferir les gratificacions a curt termini per sobre de gratificacions superiors futures.
El que ens suggereix aquest article és que les úniques formes amb les quals fer front a aquesta tendència, que sembla ser universal, només poden ser o l´experiència d´una situació catastròfica efecte del canvi climàtic o la transformació del paper de l´estat del benestar davant de l´àmbit privat dels ciutadans. La primera de les solucions és un principi de pedagogia destralera segons el qual els humans només aprenem quan la mort o els sofriments els tenim a tocar. La segona, una excusa per enfortir l´intervencionisme del poder dels estats sobre la premissa que els ciutadans no són prou responsables en matèria medioambiental per conduir de forma intel•ligent les seves vides. D´altra banda, la solució autoritària està justificada pels estudis realitzats per personalitats prestigioses com Jared Diamond (Colapso),segons els quals la democràcia no necessàriament garanteix una millor protecció de l´entorn natural i per la versemblant hipòtesi hobbesiana segons la qual els conflictes generats pel deteriorament ambiental, l´empobriment generalitzat i escassesa de recursos bàsics reforçaran l´aparició de sistemes polítics no democràtics.
La pregunta que es desprèn d´aquesta reflexió és si existeix la possibilitat de generar polítiques serioses i eficaces per superar la nostra natural ceguesa ecològica sense caure en cap temptació totalitària o en l´espera de l´imprescindible desastre de gran magnitud que provoqui el canvi de comportament de la gent?
L´article de Giddens escrit a l´any 2007, quan encara no es coneixien del tot les repercusions del crack que va interrompre un període de creixement econòmic, mereix des de l´òptica de l´any 2010 una reflexió que afecta al paper dels governs i dels ciutadans. En l´època d´esplendor, els governs aconsellaven els ciutadans moderació en el consum. Mentre que en els nostres dies, una de les grans preocupacions dels governs és com tornar al nivell de consum del període anterior a la crisi.
Això ens pot fer concloure algunes coses: en primer lloc, que els governs no són sincers en la seva preocupació medioambiental, que el que veritablement els preocupa són els indicadors econòmics que mostren la situació real de la riquesa del país. En segon lloc, que els ciutadans consumeixen quan els convé consumir, malgrat que moralment el govern decreti que no és bo consumir i que els ciutadans estalvien quan els convé estalviar, malgrat que econòmicament el govern decreti que no és bo estalviar. La qüestió és portar sempre la contrària al govern, perquè els ciutadans són egoistes per naturalesa, a més d´ignorants, mentre que els governs pensen en el bé comú i saben més que ningú que és el que convé a cadascun dels ciutadans.
Bibliografia:
Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 9), Gedisa, Barna 2001
Jared Diamond, Colapso, Círculo de Lectores, Barna 2006Jeremy Rifkin, La civilización empática, El País 19/03/2010
Antonio Argandoña, Elogi de la frugalitat, Metropolis, Hivern 2010, nº 77
Anthony Giddens, Cambiar el estilo de vida, El País, 22/10/2007
Daniel Innerarity, La coalición de los vivos, El País,28/06/2008
Enrique Gil Calvo, Homo Faustus. Los placeres, edición de Enrique Gil Calvo, Tusquets, Barna 1992
Comentaris