Hume, una alternativa a la prova del disseny intel.ligent.

Filó- (...) En comptes de suposar la matèria infinita, com feia Epicur, suposem-la finita. Un nombre finit de partícules és susceptible només se transposicions finites; i en una duració infinita ha de succeir necessàriament que qualsevol ordre o posició possible hagi estat adoptada un nombre infinit de vegades. per tant, aquest món amb tots els seus esdeveniments, fins i tot el més petit ha estat abans produït i destruït i serà de nou produït i destruït sense cap terme ni limitació. Ningú que tingui una concepció dels poders de l´infinit en comparació amb el finit mai no podrà dubtar d´aquesta afirmació.

Demes- Però això suposa que la matèria pot adquirir el moviment sense cap agent voluntari o primer motor.

Filó- (...) Suposeu que la matèria fos llançada en una posició qualsevol per una força cega i sense guia. És evident que aquesta primera posició ha de ser, amb tota probabilitat, la més confusa i les més desordenada posició imaginable, sense cap semblança amb aquestes obres de la indústria humana que presenten, juntament a una simetria de parts, un ajust de mitjans a fins i una tendència a l´autoconservació. La força actuant cessa després d´aquesta operació, la matèria ha de quedar en desordre per sempre i ha de continuar formant un immens caos sense producció ni activitat. Però suposem que la força actuant, qualsevol quina sigui, continuï encara en la matèria: la primera posició donarà lloc immediatament a una segona que, amb tota probabilitat, serà igualment tant desordenada com la primera, i així al llarg de moltes successions de canvis i revolucions. Cap ordre, cap posició roman mai inalterada en cap moment. La força original, mantenint-se encara en activitat, imprimeix a la matèria un desassossec perpetu. Qualsevol situació possible es produeix i alhora es destrueix. Si per un moment es presenta una lleugera aparença o inici d´ordre, immediatament és eliminat i destruït per aquesta força incessant que acciona sobre cada part de la matèria.

I així l´univers segueix durant molt anys en una successió contínua de caos i desordre. però ¿no és possible que finalment s´assenti, de manera que sense perdre el seu moviment ni la seva força activa (ja que hem suposat que li són inherents) conservi tanmateix una aparença uniforme em mig del moviment i la fluctuació contínua de les seves parts? Aquest és el cas, com veiem, de l´univers en el moment actual.

David Hume, Diálogos sobre Religión Natural, Ediciones Sígueme, Salamanca 1974

http://www.slideshare.net/mvillarpujol/materialisme-i-espiritualisme