Pagesos, poetes i amor a la natura.

Els pagesos són generalment hermètics i impenetrables. Una de les poques coses que els emociona són els seus animals. Els estimen d´una manera entranyable. La concepció que els pagesos tenen de la naturalesa és molt distinta de la que tenen els poetes. De la naturalesa, el primer que estimen són els animals -els animals de rendiment clar. Els poetes canten el ocells, per als pagesos els ocells són uns lladregots que es mengen el gra. El fet d´haver-hi ocells més benignes i útils que els altres els costa de comprendre: tots són iguals, tot i haver-n´hi que són més malignes que els altres: l ´esparver, la garsa, el mussol. El mussol fa niu al teulats, alça les teules dels teulats, és un productor de goteres endimoniat. Els ocells -el comestibles- són bons fregits a la cassola o rostits a l´ast.

L´afecte que els pagesos puguin sentir pels arbres té un origen molt distint del que motivà el dels poetes. Proclamar que un arbre és bonic o que està admirablement ben posat en el paisatge és cosa que troben gairebé ridícula. "Aquest arbre pesa seixanta quintars!", diuen els pagesos. Seixanta quintars de fusta i llenya, a tantes pessetes el quintar, fa tant. Aquest és el principi de l´estètica camperola o agrària. Així, amb el pretext de no respectar res que no tingui una utilitat immediata, els pagesos formen una espècie de sindicat actiu, obcecat en la destrucció dels arbres. Aquesta idea frenètica de la utilitat és absolutament maligna, catastròfica. La utilitat crea bellesa. ¿Voleu una cosa més bella que una vinya ben tinguda, cultivada, podada en l´època de la seva floració, en el moment de la seva esplendor vegetal? Però el frenesí de la utilitat aplicat a les coses gratuïtes, a les coses intrínsecament belles, fascinadores, amables, produeix purs estralls. Els pagesos no tenen aquest sentit de la bellesa. És com si n´hagessin estat exclosos, foragitats, com si els faltés un sentit que els altres tenen, com si no haguessin nascut amb aquesta forma de sensibilitat. Aquesta constatació, pel que té sobretot de general, fa literalment esborronar.

Josep Pla, El pagès i el seu món, Destino, Barna 1980