El Vicent Sanchis i els "esperpentos".
Ni la descripció dantesca de l´espectacle macabre que representa aquests últims temps la política espanyola, en la que els seus tres poders: executiu, legislatiu i judicial naufraguen en un mar dominat per la ineptitud, la incompetència i la ignorància feta pel Vicent Sanchís en el seu article publicat el dia abans d´altre diumenge de consultes sobiranistes a l´Avui (La fallida dels tres poders, 27/02/2010) ha aconseguit evitar els descens de l´índex de participació. La qual cosa posa en dubte l´estratègia de l´efecte bola de neu (de menys a més) dissenyada pels cervells d´aquestes, diuen, festes de la democràcia directa, de la democràcia autèntica.
El Vicent Sanchis presenta la situació, tal vegada, i és força curiós aquest detall, inspirada en algun debat d´alta intensitat gonadal del canal Intereconomía, com a pròpia d´un país que s´assembla cada vegada més al tòpic d´allò anomenat “espanyol” que Valle-Inclán explotà en els seus coneguts “esperpentos”. Ara, en comptes d´estar protagonitzats per bohemis fracassats, els seus personatges d´aquest regne d´Espanya són una colla de “progres” desorientats i superats per una situació que els seu cors “buenistes” són incapaços d´entendre.
Si l´exdirector de l´Avui qualifica l´última legislatura de Zapatero d´annus horribilis, no sé quin cultisme utilitzar per descriure els últims mesos de la política catalana. No sé si val la pena estendre´s en els diferents casos amb què la premsa i els diferents mitjans de comunicació, dia si i dia també, ha obsequiat als ciutadans catalans amb titulars prou suggeridors. Ni tan sols aquest que amenacen presentar-se com a salvadors del país, “perquè és hora de servir al país”, mereixen més crèdit que la classe política que s´ha repartit fins ara el poder a Catalunya. Suposo que aquest és el principal motiu que articles com el que estic comentat són ineficaços a l´hora de mobilitzar el poble. Els polítics d´aquí no són massa diferents que els espanyols, espanyols d´Espanya. Espanya aquesta mena de tribu, amb la que per desgràcia ens ha tocat coexistir, que al llarg de la història amb prou feines ha aconseguit ensumar un bri d´aire civilitzat, europeu i intel•ligent, preocupats com estan pel futur de les curses de braus i hipnotitzats pels programes televisius presentats per marietes xafarderes.
Tal vegada, si en comptes de situar-nos en una mena de pedestal a partir del qual especular sobre la incapacitat congènita per a la política dels nostres veïns fóssim capaços de treure’ns de sobre aquesta pàtina llefiscosa de suposada superioritat moral, cultural i intel•lectual, crec que podríem seduir més fàcilment els ciutadans perquè complissin els seus drets cívics sense problemes de consciència i paralitzats per la transcendència del pas que estan a punt de donar. Si volem ser, no és perquè siguem diferents als altres, sinó perquè som iguals. Perquè del que es tracta, sembla ser, de ser un país “normal” de veritat, amb incompetents, corruptes, ineptes i ignorants com la resta de països de l´entorn, no un país somiat, perfecte, idíl•lic, intel•ligent, políglota, cosmopolita de debò, no com l´Espanya cañí, amant de les pel•lícules d´autor, de documentals del National Geographic, enemic de les curses de braus però no dels correbous d´Amposta i de debats educats dirigits pel Josep Cuní. Si el que es tracta és de ser iguals,és a dir, ni diferents, ni més intel•ligents, ni més civilitzats, ni més bons que els altres, en el cas que aquesta bola de neu s´apropés a Barcelona tal vegada podria sortir al carrer el diumenge i després de comprar el pa em podria pesar acostar-me a un xiringuito habilitat com a col•legi electoral i exercir el meu dret d´autodeterminació, personal evidentment.
El Vicent Sanchis presenta la situació, tal vegada, i és força curiós aquest detall, inspirada en algun debat d´alta intensitat gonadal del canal Intereconomía, com a pròpia d´un país que s´assembla cada vegada més al tòpic d´allò anomenat “espanyol” que Valle-Inclán explotà en els seus coneguts “esperpentos”. Ara, en comptes d´estar protagonitzats per bohemis fracassats, els seus personatges d´aquest regne d´Espanya són una colla de “progres” desorientats i superats per una situació que els seu cors “buenistes” són incapaços d´entendre.
Si l´exdirector de l´Avui qualifica l´última legislatura de Zapatero d´annus horribilis, no sé quin cultisme utilitzar per descriure els últims mesos de la política catalana. No sé si val la pena estendre´s en els diferents casos amb què la premsa i els diferents mitjans de comunicació, dia si i dia també, ha obsequiat als ciutadans catalans amb titulars prou suggeridors. Ni tan sols aquest que amenacen presentar-se com a salvadors del país, “perquè és hora de servir al país”, mereixen més crèdit que la classe política que s´ha repartit fins ara el poder a Catalunya. Suposo que aquest és el principal motiu que articles com el que estic comentat són ineficaços a l´hora de mobilitzar el poble. Els polítics d´aquí no són massa diferents que els espanyols, espanyols d´Espanya. Espanya aquesta mena de tribu, amb la que per desgràcia ens ha tocat coexistir, que al llarg de la història amb prou feines ha aconseguit ensumar un bri d´aire civilitzat, europeu i intel•ligent, preocupats com estan pel futur de les curses de braus i hipnotitzats pels programes televisius presentats per marietes xafarderes.
Tal vegada, si en comptes de situar-nos en una mena de pedestal a partir del qual especular sobre la incapacitat congènita per a la política dels nostres veïns fóssim capaços de treure’ns de sobre aquesta pàtina llefiscosa de suposada superioritat moral, cultural i intel•lectual, crec que podríem seduir més fàcilment els ciutadans perquè complissin els seus drets cívics sense problemes de consciència i paralitzats per la transcendència del pas que estan a punt de donar. Si volem ser, no és perquè siguem diferents als altres, sinó perquè som iguals. Perquè del que es tracta, sembla ser, de ser un país “normal” de veritat, amb incompetents, corruptes, ineptes i ignorants com la resta de països de l´entorn, no un país somiat, perfecte, idíl•lic, intel•ligent, políglota, cosmopolita de debò, no com l´Espanya cañí, amant de les pel•lícules d´autor, de documentals del National Geographic, enemic de les curses de braus però no dels correbous d´Amposta i de debats educats dirigits pel Josep Cuní. Si el que es tracta és de ser iguals,és a dir, ni diferents, ni més intel•ligents, ni més civilitzats, ni més bons que els altres, en el cas que aquesta bola de neu s´apropés a Barcelona tal vegada podria sortir al carrer el diumenge i després de comprar el pa em podria pesar acostar-me a un xiringuito habilitat com a col•legi electoral i exercir el meu dret d´autodeterminació, personal evidentment.
http://www.avui.cat/cat/notices/2010/02/la_fallida_dels_tres_poders_89424.php
Comentaris