La humanitat i el salvatge.

L´actitud més antiga, i que sens dubte té uns fonaments psicològics, ja que tendeix a reaparèixer en cadascun de nosaltres quan ens trobem dins d´una situació inesperada, consisteix a repudiar purament i simplement les formes culturals: morals, religioses, socials, estètiques, que són més allunyades d´aquelles amb les quals ens identifiquem. "Costum de salvatges", "això no ho fem pas", "no ho hauríem de permetre", etc, i tantes d´altres reaccions grosseres que tradueixen aquest mateix estremiment, aquesta mateixa repulsió, en presència d´unes maneres de viure, de creure o de pensar que ens són estranyes. Era així com l´Antigor confonia tot allò que no participava de la cultura grega (més tard greco-romana) sota el mateix nom de bàrbar; després la civilització occidental ha utilitzat el terme salvatge en el mateix sentit. (...) Aquesta actitud de pensament, en nom de la qual es rebutgen "els salvatges" (o tots els que hom decideix de considerar com a tals) fora de la humanitat, és justament l´actitud més característica i distintiva dels salvatges mateixos. En efecte, sabem que la noció d´humanitat, que engloba, sense distinció de raça i civilització, totes les formes de l´espècie humana, és d´aparició força tardana i d´extensió limitada.

Claude Levi-Strauss, Raza y cultura, Cátedra, Madrid 1986