Idiotes i inútils.

Al voltant del 530 a. C el tirà Pisístrat advertí als seus conciutadans atenesos: "Vosaltres ocupeu-vos del vostre idia (els assumptes particulars de cadascú) que jo ja m´ocuparé dels koinà (allò que és comú, el que és de tots)". D´aquesta manera, el tirà reduïa els altres a la condició d´idiótai ja que ell es feia amo del koinon. En aquell moment nasqué l´ús del terme idiota com a persona que només s´ocupa dels seus negocis privats, dels seus gaudis i felicitat particular, una persona que no intervé en l´àmbit públic ni s´ocupa d´allò comú, de la polis, de la seva conservació i engrandiment. És aquest tipus d´ésser humà que quasi cent anys després Pericles qualificarà complementàriament com a inútil: "som els atenesos els únics que qui a qui no participa dels assumptes públics el considerem, no tant com un despreocupat, sinó com un inútil" (Tucídides, Història de la guerra del Peloponès).

J. M. Ruiz Soroa, ¿Pero de verdad somos idiotas?, Claves de razón práctica, Diciembre 2009, nº 198