A què ens abocaria la "singularitat"?




Una sola aplicació que enviï mils de milions de nanorobots al cervell és una plena immersió a la realitat virtual. Si un vol estar en la realitat real, els nanorobots es quedaran inactius sense fer res, però si vol entrar en la realitat virtual, els nanorobot que circulen per la sang fins al cervell desconnectaran els senyals provinents dels sentits naturals i els substituiran per les que es podrien rebre si es trobés enmig d'un ambient virtual. I a més poden entrar en ell amb altres persones; que poden viure tota classe d'experiències (...) La gent vessarà el seu propi flux d'experiències sensorials i els correlats neorològics de les seves emocions a la Web i els trasmetrà de la mateixa manera que ara es transmeten imatges des de les Webcams situades en les seves habitacions. Això permetrà connectar-se i experimentar realment el que pot ser una altra persona, amb les seves reaccions emocionals incloses (...) A la realitat virtual, un ja no ha de seguir sent la mateixa persona; pot ser algú diferent; pot projectar-se a si mateix com una persona diferent. (pàgines 278-279)

En un futur proper, potser abans de la meitat del segle XXI, la humanitat que va obrir camí al seu propi procés evolutiu es combinarà amb la seva pròpia creació; es fusionarà amb la seva tecnologia. En certs nivells, ja ha comenat a passar; malgrat que la major part de nosaltres encara no portem dispositius tecnològics dins del cos i del cervell, tenim amb la tecnologia una relació íntima. La portem a les nostres butxaques. (pàg. 289)

Ray Kurzweil, "La singularidad", El nuevo humanismo, Barcelona, Kairós 2007

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació