La decadència d'Europa.

Hi ha raons de fons per a la decadència de la democràcia. La propagació d'una cultura fundada en què tot es pot comprar (Michael Sandel ho explica en un llibre excel·lent, What money can't buy ), des del lloc en una cua, fins a la sanitat, passant per una llicència urbanística, genera desigualtats creixents i corrupció fins a convertir-les en estructurals. Passar de l'economia de mercat a la societat de mercat és incompatible amb la democràcia. Com ha escrit Antón Costas, "la crisi financera que va explotar el 2008 és el resultat de la col·lisió entre la democràcia i el capitalisme financer-corporatiu global que s'ha desenvolupat en les tres últimes dècades". L'equilibri sempre fràgil entre capitalisme i democràcia s'ha trencat i el poder polític ha perdut capacitat de posar límits. En aquest context, a Europa la legitimitat democràtica està reduïda als Parlaments nacionals, el Consell funciona com un Tractat Intergovernamental guiat pel principi del més fort, i la Comissió es funda en una legitimitat tecnocràtica que la crisi ha erosionat definitivament. Com deia Galbraith en una entrevista a El País , "si els electors no poden canviar la política, la democràcia no funciona". En aquest punt estem. Amb responsabilitats de tots, però degudament jerarquitzades: el nivell de responsabilitat de qui té tota la informació i molt poder no és el mateix que el de qui té poca informació (deliberadament manipulada) i gens de poder. La decadència d'Europa és una crisi de les elits econòmiques, polítiques i mediàtiques. Els ciutadans hi poden fer res? Sí: "Tenen la responsabilitat de forçar un canvi de política", diu el mateix Galbraith. 

Josep Ramoneda, Decadències, Ara, 17/04/2013

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació