El marxisme, l'impuls moral per acabar amb la injustícia.

En el context de la situació de profunda crisi per la qual passa el món, amb freqüència es planteja (potser a la recerca d'elements d'utilitat que permetin enfrontar-nos-hi) la reflexió sobre la vigència del que va ser durant bona part del segle XX l'element vertebral del projecte emancipador més poderós que ha conegut la història de la humanitat. Em refereixo al mar­xisme. Doncs bé, el primer que s'imposa puntualitzar, abans d'endinsar-se en cap consideració més particular, és que el referent del marxisme és, sense cap mena de dubte, un referent excessiu. Al·ludeix a massa coses a la vegada i, sobretot, molt diferents entre si.


Probablement l'origen de la confusió té a veure amb el fet d'identificar el terme amb l'ús que de l'herència de Marx han portat a terme els qui s'han estat reclamant tradicionalment els seus hereus, identificació tan audaç com escassament operativa, per cert. Perquè si ens dediquéssim a valorar l'obra (o l'herència) de qualsevol autor (o personatge rellevant) en funció de l'ús que la posteritat ha fet del seu llegat, fàcilment podria acabar passant que no en poguéssim salvar res, és a dir, que ens resultés impossible del tot localitzar una figura d'envergadura, en qualsevol àmbit de la cultura o de la política, que hagués trobat hereus a la seva altura.

La reiteradíssima crisi del marxisme sol presentar-se com una cosa evident, en la frontera del que és obvi, a partir del fracàs de l'anomenat socialisme real (el que, en argot periodístic, sol denominar-se més aviat caiguda del mur). Convindria, per descomptat, no menysprear aquest fracàs com fan els qui es refugien en la barrera d'estèrils arguments consoladors del tipus «res va fracassar perquè en realitat aquell socialisme no ho era i el somni, mai materialitzat, d'una societat socialista segueix intacte», argument que a vegades s'adorna de la puntualització que «només s'ha materialitzat a...» (i en els punts suspensius hi ha una relativa varietat de possibilitats en les quals es pot escollir, d'acord amb les simpaties de l'intèrpret: des d'Albània fins a Cuba, passant per les propostes d'Hugo Chávez, Evo Morales, Rafael Correa o el mateix Kim Jong-un...). Negar-se a reconèixer que d'alguna cosa substantiva sobre el projecte polític socialista semblen estar informant les dificultats insalvables que aquest ha tingut per materialitzar-se equivaldria a amagar el cap sota l'ala.

Però el marxisme no és només projecte polític. De fet, el que seguia Marx insistia precisament en la dada que venia fonamentada en una concepció científica de la societat i de la història, la qual, esvaint les enganyoses boires dels discursos ideològics preexistents, que només pretenien la legitimació del que hi havia, permetia entendre correctament la realitat humana i, en conseqüència, dotar-se dels mitjans adequats per transformar-la. En aquest aspecte no hi ha lloc per a desqualificacions merament genèriques: els qui qüestionin la cientificitat de les anàlisis marxianes estan obligats a demostrar científicament la seva falsedat o els seus errors. O, si es prefereix enunciar això mateix d'una manera més senzilla i directa: és sobre els que neguen que el marxisme conté una ciència sobre els quals recau la càrrega de la prova de demostrar que el món ja no és en absolut tal com el va descriure Marx en les seves obres.

Tasca molt difícil, per no dir inabastable, per poc que es fullegin, encara que sigui superficialment, llibres com la Contribució a la crítica de l'economia política, on Marx fa unes penetrants anàlisis del lloc que ocuparà el treball en el capitalisme futur, així com del creixent paper dels gerents i administradors del capital en perjudici dels propietaris dels mitjans de producció, unes anàlisis que semblen pensades per a l'actual situació d'hegemonia absoluta del ca­pitalisme financer sobre el productiu.

Però, sent extremadament importants tant l'àmbit de la política com el de la ciència, resultaria enganyós reduir el marxisme a cap d'ells (ni tan sols a la seva suma). L'especificitat del marxisme passa per l'articulació de tots dos amb un tercer, que és del tot ineludible. L'element que proporciona sentit i coherència als dos anteriors és l'impuls moral per acabar amb la injustícia. Per això no tenen dret a apropiar-se el marxisme en el sentit que hem plantejat aquí ni el marxista de saló ni el fosc buròcrata de l'aparell de partit que considera el poder com una finalitat en si mateixa. Davant de tots ells, s'han fet creditors del títol aquells altres que, des de l'ànsia per conèixer veraçment el món i la inequívoca voluntat de transformar-lo, posseeixen al mateix temps la sensibilitat que els fa viure com a insuportable el patiment humà que ha estat provocat per un ordre social injust.

Manuel Cruz, És millor que no el donin per mort, el periódico.cat, 20/04/2013