Medea no ha mort.
Medea no ha mort. Viu -ha viscut, fins fa poc- al barri del Carmel, a 15 minuts de la plaça de Catalunya. Es diu Rina, però li diuen Reina. Boliviana. De 35 anys. Com Rina,
hi va haver abans altres Medeas que es van dir Carmen, o Johanna, o
Katherina. Dones que un dia van decidir matar els seus fills per
venjar-se de la infidelitat, les ofenses o l'abandonament del marit. Com
aquella Medea (la bruixa, la fetillera, l'encantadora) que, boja d'amor
per Jasó, cega d'ira al saber que estava als braços d'una altra dona,
el castiga deixant-lo sense fills, l'únic que tenen ja en comú, l'únic
que els queda de la seva vida en parella.
El teatre grec,
bevent tant de la mitologia com de la història, ha creat un grup
d'heroïnes que ens resulten velles conegudes. Estem familiaritzats amb
Medea, Fedra, Antígona, Hècuba o Cassandra. Sabem coses d'elles pel que
hem llegit, però, sobretot, pel que hem vist al teatre. Reapareixen de
tant en tant. Són carn de festivals i grans produccions. Ens hem
acostumat a aplaudir-les dalt de l'escenari, en la distància. Els hem
posat cossos i veus: la Callas, la Xirgu, la Papas, l'Espert. Però
per grans que siguin l'horror i la catarsi aconseguides al teatre, res
és comparable a l'estupefacció que produeix el titular que informa dels
fets que han tingut lloc ara mateix, només a dos passos de casa teva.
L'autèntic horror, el calfred, arriba quan l'heroïna descendeix de
l'alta categoria i calça sabatilles d'esport, quan abandona la màscara i
agafa el cistell de consum, quan deixa de mirar a l'horitzó per abaixar
la vista a terra. «Tenia la mirada perduda, com absent», expliquen els
veïns de Rina.
Fa temps que ens reafirmem
en la creença que no som Grècia, que els nostres problemes no són els de
la Grècia rescatada. L'atur, els desnonaments, la por i el
descontentament ens són comuns, però ens entestem a marcar distàncies.
Hi ha nivells, diem. Un respecte, diem. Només faltaria, diem. Però per
més que correm per fugir de la Grècia de Samaràs hi ha una altra Grècia, la d'Èsquil, Sòfocles i Eurípides,
que sempre corre més que nosaltres fins que arriba a atrapar-nos. Que
ens agafa de les espatlles i ens obliga a enfrontar-nos amb nosaltres
mateixos. I és llavors quan sabem que l'home és l'home, la fam és la fam
i el límit, el límit. I que Medea és Rina, a qui amics i veïns anomenen, afectuosament, Reina.
Josep Maria Pou, Medea és Rina, la del Carmel, el periódico.cat, 13/04/2013
Comentaris