"Deu valer molts diners".


Arlequí de Picasso
"La societat no existeix, només existeixen els individus". Aquesta frase de Margaret Thatcher ha estat la divisa d'aquestes dècades de dissolució del que és social i de triomf de l'home unidimensional (l'home que no té altra ànima que l'economia) que ens ha portat fins aquí. Recordo que en la seva visita a l'exposició del Noucentisme, al CCCB, l'únic comentari que va fer va ser davant de l' Arlequí de Picasso: "Deu valer molts diners", va dir. El diner com a mesura de totes les coses. Thatcher tenia un avantatge: no enganyava a ningú. El que deia era el que feia: aïllar els ciutadans, afavorir les desigualtats, desprestigiar l'estat i la funció pública, donar per irremeiable el caràcter natural de la llei del més fort i la inutilitat de posar límits els abusos. Ara la crisi ha demostrat què passa quan s'imposa la idea que no hi ha límits. Però ella ja era fora del món. Tanmateix, la força de Margaret Thatcher li venia d'una virtut que em sembla admirable i que sovint distingeix els bons dels mals polítics: detestava els falsos consensos, que tant debiliten la credibilitat i la democràcia. 

Josep Ramoneda, La democràcia i els seus enemics, Ara, 10/04/2013

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

text 16: Albert Camus, La Peste

Imatge
No he leído nunca un homenaje a la gente de medicina mejor que este intercambio en La peste entre Tarrou, el escéptico comprometido, miliciano en la Guerra Civil española, que va a emprender su última batalla organizando un grupo de voluntarios para apoyar a los servicios sanitarios, y Rieux, el joven doctor que, impávido, se juega la vida desde la mañana a la madrugada visitando a los apestados. Hablan de jesuita Paneloux, que predica que la peste es un castigo divino: "—¿Qué piensa usted del sermón del Padre Paneloux, doctor? La pregunta había sido formulada con naturalidad y Rieux respondió con naturalidad también. —He vivido demasiado en los hospitales para gustarme la idea del castigo colectivo. Pero, ya sabe usted, los cristianos hablan así a veces, sin pensar nunca realmente. Son mejores de lo que parecen. —Usted cree, sin embargo, como Paneloux, que la peste tiene alguna acción benéfica, ¡que abre los ojos, que hace pensar! —Como todas las enfe...
Més informació

No som res.

Imatge
Sobradas razones para afirmar que no existes La paradoja de la sorites o paradoja del montón de los filósofos megáricos reza así: supongamos que tenemos un montón de mil granos de trigo. Si apartamos los granos uno a uno, ¿en qué punto cesa de ser un montón? ¿Cuándo un montón deja de ser un montón? Algo similar ocurre con el ser humano. ¿Cuándo se deja de ser humano? ¿Cuándo se empieza? ¿Dónde trazamos la frontera? ¿En qué punto somos nosotros si físicamente apenas no existimos, biológicamente estamos siendo continuamente sustituidos y psicológicamente somos incapaces de objetivar nuestro lugar en el mundo? ¿Cómo podemos siquiera considerar que estamos vivos si nos pasamos gran parte de nuestra vida durmiendo o actuando bajo la férula de nuestro piloto automático mental? ¿Cómo afirmar que somos libres si bailamos al son de la química, la genética y la física? En qué nos diferenciamos biológicamente de otras especies vivas, o incluso de una mesa de madera, que en palabras del neur...
Més informació