Qui no ha de pagar impostos?

Que hi ha una entrada per a vips ? Som vips ". Aquesta observació, feta per un donant que esperava per entrar en un dels actes de recaptació de fons organitzats per Mitt Romney als Hamptons, resumeix prou bé l'actitud de l'elit dels multimilionaris nord-americans. La base de Romney -que no són els multimilionaris que representen l'1% de la societat, sinó els més rics encara, el 0,01%- està formada per gent molt vanitosa.

En concret, es tracta de persones que creuen que, com ha dit un altre donant de Romney, són "el motor de l'economia"; els hem de respectar, i els impostos que paguen, que ja són els més baixos dels últims 80 anys, s'han de retallar encara més. Per desgràcia, va dir un altre donant, la "gent del carrer" -per exemple, les "senyores que arreglen les ungles"- això no ho entén.

Sí, és fàcil burlar-se d'aquestes persones, però en realitat qui paga els plats trencats som nosaltres. Perquè la colla que van pel món dient "Som vips " s'han apoderat de l'actual Partit Republicà fins a tal punt que destacats republicans consideren no sols acceptable sinó també lloable que Romney tingui milions de dòlars en comptes a l'estranger per evadir els impostos federals: "És molt nord-americà això d'evitar pagar els impostos legalment", afirma el senador Lindsey Graham. I, per descomptat, hi ha moltes probabilitats que els republicans controlin el Congrés i la Casa Blanca l'any vinent.

Si aquest és el cas, veurem un brusc gir cap a polítiques econòmiques basades en la idea que hem de ser especialment sol·lícits amb els multimilionaris; perdó, vull dir amb els "creadors d'ocupació". Convé, doncs, entendre per què aquest gir és un error.

La primera cosa que cal saber és que els Estats Units no sempre han estat així. Quan John F. Kennedy va ser elegit president, aquest 0,01% de multimilionaris tenien només una quarta part dels diners de què disposen ara aquestes famílies, i els membres d'aquesta classe pagaven molts més impostos que no pas ara. Però, fos com fos, ens les arreglàvem per tenir una economia dinàmica i innovadora que era l'enveja del planeta. Per molt que els multimilionaris s'imaginin que la seva riquesa mou el món, la història diu el contrari.

A aquesta observació de caire històric cal afegir-n'hi una altra: molts dels actuals milionaris, inclòs Romney, s'han fet o es fan rics en el sector financer, comprant i venent actius, no creant empreses en el sentit tradicional. De fet, la part de la renda nacional que correspon als rics es va disparar amb el creixement explosiu de Wall Street.

No fa gaire se'ns va dir que tots aquests tripijocs eren bons per a tothom perquè afavorien una economia més eficient i més estable. Però va resultar que les finances modernes van posar els fonaments d'una greu crisi econòmica, amb unes repercussions que segueixen afectant milions de nord-americans; a més, per evitar una crisi encara pitjor, els contribuents van haver de rescatar molts d'aquests banquers tan brillants. Així doncs, si més no alguns membres del 0,01% s'han de considerar com uns destructors d'ocupació i no com a creadors de llocs de treball.

¿He dit ja que els banquers rescatats donen suport majoritàriament a Romney, que promet anul·lar les tímides reformes financeres introduïdes després de la crisi?

Sens dubte, molts rics, probablement la majoria, contribueixen positivament a l'economia. De tota manera, també reben grans compensacions monetàries. Però es veu que no n'hi ha prou amb un increment de 20 milions de dòlars en els ingressos anuals. També volen que els reverenciïn i que els donin un tractament especial a base d'impostos baixos. I això és més del que es mereixen. Al capdavall, la "gent del carrer" també fa una contribució positiva a l'economia. ¿Per què les lloances i els avantatges han de ser només per als rics?

¿I què podem dir de l'argument que hem de mantenir baixos els impostos dels rics per no prendre'ls els incentius per crear riquesa? La resposta és que la història ens aporta nombroses proves, des de la dècada del 1920, sobre els efectes d'augmentar els impostos als rics, i que cap d'aquestes proves demostra la idea que els canvis tributaris que hi ha ara sobre la taula -el president Barack Obama proposa una modesta pujada, mentre que Romney demana noves rebaixes- hagin de repercutir significativament en els incentius. ¿Recordeu que tots els sospitosos habituals afirmaven que l'economia s'enfonsaria quan Bill Clinton apugés els impostos el 1993?

A més, si de debò us preocupen els efectes incentivadors de les polítiques públiques, no us fixeu en els rics, sinó en els treballadors que guanyen entre 20.000 i 30.000 euros a l'any i que sovint es veuen perjudicats per qualsevol augment d'ingressos, perquè acaben perdent prestacions concedides segons els recursos, com ara el Medicaid i els cupons d'aliments. En un altre article en parlaré més a fons. Per cert, el 2010 el salari mitjà anual de les manicures -"les senyores que arreglen les ungles", com diu el donant de Romney- va ser de 21.760 dòlars.

Així doncs, ¿els multimilionaris són vips ? No, com a mínim no són pas més vips que els treballadors nord-americans. I si acabem tenint un govern del 0,01% en mans del 0,01% i destinat al 0,01%, això no ajudarà la "gent del carrer", sinó que la perjudicarà.

Paul Krugman, Qui és molt important?, Ara, 15/07/2012