Iniesta, domesticador de l'instant.
No insistiré en l'obvietat: la versatilitat del seu repertori, que supera a
bastament el que se li demanava com a interior esquerre, la seva precisió
elegant sense cap concessió a la frivolitat... Tothom sap que Iniesta és un
jugador cal·ligràfic. Mai no agrairem prou a La Masia el conreu d'aquest art
oblidat de l'escriptura precisa i bella, que facilita tant la lectura del joc. A
Can Barça les assistències entre línies i les diagonals inversemblants són
teoremes rutinaris de la geometria n-dimensional.
Són menys òbvies les raons rondinaires dels pesats que, cada vegada que hi ha
un esdeveniment esportiu, volen fer-nos creure que només de pa viu l'home, amb
un posat de superioritat moral una mica fatxenda. Als seus ulls, els amants del
futbol viuen alienats per la darrera metamorfosi de l'opi del poble. Aquesta
gent tan seriosa només considera rellevant el que a la vida hi ha de tràgic. Jo
sospito que el menysteniment del futbol i, en general, de les frivolitats i del
que és accessori de la vida (dels altres), és l'opi dels intel·lectuals
incapaços d'entendre la superfície de les coses humanes. Però si no entenen la
rellevància de l'esport, de segur que tampoc entendran per què coi, si ens podem
alimentar de bacallà fresc, ens encaparrem a aconseguir el punt exacte d'un
bacallà al pil-pil.
Nietzsche es malfiava dels intel·lectuals reticents a l'exercici físic perquè
són sords a la veu del seu propi cos. Com que pensen incrustats a les seves
càtedres -deia-, estan predestinats a ser escapistes de la realitat. Aquest va
ser, per exemple, el notable cas de Plotí, el gran filòsof idealista de
l'antiguitat, que sentia vergonya de tenir cos i maldava per alliberar-se del
llast de la carn i ascendir lleuger a la puresa de la veu de l'esperit. Els
filòsofs estàtics mai no han pogut experimentar la formidable sensació d'acabar
un partit de futbol exhaustos, bruts, adolorits i feliços, després d'haver
competit en un camp enfangat un dia de pluja contra un rival una mica superior i
al qual, a l'últim moment, hem vençut. Però qui no sent la saviesa de la veu del
seu cos, coneix molt malament la seva ànima.
"Hem guanyat", diem, i en dir-ho ens sentim dominats per una estranya
contaminació d'empatia que ens permet afirmar els lligams de copertinença dels
nostres. Per a alguns, és un sentiment molt primari. I tant que sí! És el
fonament de la política!
Hi ha alguna cosa sublim en l'espectacle que ens proporciona Iniesta quan,
amb la pilota imantada als peus, aconsegueix alentir el temps al seu voltant i
mentre els contraris cauen en la pesadesa d'un temps en procés de solidificació,
que els obliga a moure's a càmera lenta, ell troba el camí del laberint de cames
amb subtilesa. Als escolàstics ociosos els agradava plantejar-se qüestions
hiperbòliques, com ara: "Quants àngels poden ballar alhora a l'extrem més afilat
d'una agulla?" Si això fos factible per a un humà, segurament seria Iniesta.
Quan entra en joc sabem que hem de tenir a mà tots els adverbis i locucions
temporals, perquè l'instant se'ns avalota i l'inesperat sorgeix de sobte com la
possibilitat més natural. L'instant avalotat és el lloc de la creativitat. Si la
rutina és el seguiment constant de la mateixa ruta, en l'instant creatiu hi ha
la possibilitat d'un camí inexplorat. El temps és el jugador número 13 d'un
equip de futbol. I és molt capritxós. Solament els més grans saben guanyar-se la
seva complicitat i deixar el rival en la ingrata posició del contrarrellotgista
empantanegat en una pista de brea viscosa.
Certament, mentre la pilota està en joc, l'atzar, malarec, es reserva
l'última paraula. Però els domesticadors de l'instant, precisament perquè no
poden preveure per on els vindrà la pilota, sempre estan a l'aguait. Saben que
la seva relaxació és la força del rival i sovint la raó de les seves derrotes.
Saben també que quan s'ha xiulat el final del partit, tot el que s'hi ha
esdevingut es transforma en relat i lògica en la ploma dels cronistes, pobres
relators de l'impossible.
Si per a John Ford el cine era veure caminar Henry Fonda, el futbol és veure
jugar Andrés Iniesta... si pot ser, amb una cervesa ben freda a la mà.
Gregorio Luri, El genet pàl.lid de Fuentealbilla, Ara, 08/07/2012
Comentaris