Iniesta, domesticador de l'instant.


"Ningú no ha pogut explicar mai -assegurava el gran Somerset Maugham- per quina raó el temple dòric de Paestum és més bonic que un got de cervesa freda". Sense voler esmenar l'autor de Cakes and Ale , gosaré dir que Andrés Iniesta Luján, el genet pàl·lid de Fuentealbilla, és molt més bo que un got de cervesa freda.

No insistiré en l'obvietat: la versatilitat del seu repertori, que supera a bastament el que se li demanava com a interior esquerre, la seva precisió elegant sense cap concessió a la frivolitat... Tothom sap que Iniesta és un jugador cal·ligràfic. Mai no agrairem prou a La Masia el conreu d'aquest art oblidat de l'escriptura precisa i bella, que facilita tant la lectura del joc. A Can Barça les assistències entre línies i les diagonals inversemblants són teoremes rutinaris de la geometria n-dimensional.

Són menys òbvies les raons rondinaires dels pesats que, cada vegada que hi ha un esdeveniment esportiu, volen fer-nos creure que només de pa viu l'home, amb un posat de superioritat moral una mica fatxenda. Als seus ulls, els amants del futbol viuen alienats per la darrera metamorfosi de l'opi del poble. Aquesta gent tan seriosa només considera rellevant el que a la vida hi ha de tràgic. Jo sospito que el menysteniment del futbol i, en general, de les frivolitats i del que és accessori de la vida (dels altres), és l'opi dels intel·lectuals incapaços d'entendre la superfície de les coses humanes. Però si no entenen la rellevància de l'esport, de segur que tampoc entendran per què coi, si ens podem alimentar de bacallà fresc, ens encaparrem a aconseguir el punt exacte d'un bacallà al pil-pil.

Nietzsche es malfiava dels intel·lectuals reticents a l'exercici físic perquè són sords a la veu del seu propi cos. Com que pensen incrustats a les seves càtedres -deia-, estan predestinats a ser escapistes de la realitat. Aquest va ser, per exemple, el notable cas de Plotí, el gran filòsof idealista de l'antiguitat, que sentia vergonya de tenir cos i maldava per alliberar-se del llast de la carn i ascendir lleuger a la puresa de la veu de l'esperit. Els filòsofs estàtics mai no han pogut experimentar la formidable sensació d'acabar un partit de futbol exhaustos, bruts, adolorits i feliços, després d'haver competit en un camp enfangat un dia de pluja contra un rival una mica superior i al qual, a l'últim moment, hem vençut. Però qui no sent la saviesa de la veu del seu cos, coneix molt malament la seva ànima.

"Hem guanyat", diem, i en dir-ho ens sentim dominats per una estranya contaminació d'empatia que ens permet afirmar els lligams de copertinença dels nostres. Per a alguns, és un sentiment molt primari. I tant que sí! És el fonament de la política!

Hi ha alguna cosa sublim en l'espectacle que ens proporciona Iniesta quan, amb la pilota imantada als peus, aconsegueix alentir el temps al seu voltant i mentre els contraris cauen en la pesadesa d'un temps en procés de solidificació, que els obliga a moure's a càmera lenta, ell troba el camí del laberint de cames amb subtilesa. Als escolàstics ociosos els agradava plantejar-se qüestions hiperbòliques, com ara: "Quants àngels poden ballar alhora a l'extrem més afilat d'una agulla?" Si això fos factible per a un humà, segurament seria Iniesta. Quan entra en joc sabem que hem de tenir a mà tots els adverbis i locucions temporals, perquè l'instant se'ns avalota i l'inesperat sorgeix de sobte com la possibilitat més natural. L'instant avalotat és el lloc de la creativitat. Si la rutina és el seguiment constant de la mateixa ruta, en l'instant creatiu hi ha la possibilitat d'un camí inexplorat. El temps és el jugador número 13 d'un equip de futbol. I és molt capritxós. Solament els més grans saben guanyar-se la seva complicitat i deixar el rival en la ingrata posició del contrarrellotgista empantanegat en una pista de brea viscosa.

Certament, mentre la pilota està en joc, l'atzar, malarec, es reserva l'última paraula. Però els domesticadors de l'instant, precisament perquè no poden preveure per on els vindrà la pilota, sempre estan a l'aguait. Saben que la seva relaxació és la força del rival i sovint la raó de les seves derrotes. Saben també que quan s'ha xiulat el final del partit, tot el que s'hi ha esdevingut es transforma en relat i lògica en la ploma dels cronistes, pobres relators de l'impossible.

Si per a John Ford el cine era veure caminar Henry Fonda, el futbol és veure jugar Andrés Iniesta... si pot ser, amb una cervesa ben freda a la mà.

Gregorio Luri, El genet pàl.lid de Fuentealbilla, Ara, 08/07/2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

Darwin i el seu descobriment de la teoria de l'evolució.