Blade Runner i el problema de la identitat.

Per què Blade runner ha assolit la categoria de pel·lícula generacional? Perquè parla d'un món que s'acaba i l'enllaça amb un altre que comença, perquè se centra en la baula que connecta una realitat decadent amb una realitat emergent. Tota generació no és res més que una baula, i per això aquest tipus de relats tendeixen a transformar-se en icones. Blade runner mostra un món brut i fosc on la utopia tecnològica no ha servit per transformar la naturalesa humana ni en un sentit ni en un altre. Les ciutats estan col·lapsades perquè, inexorablement, hi ha més gent. Sempre plou, sempre és de nit. En tot cas, el més interessant de la pel·lícula són els anomenats replicants, uns robots amb aparença humana que han acabat desenvolupant emocions i sentiments reals, cosa que no estava prevista quan van ser dissenyats. En aquest aspecte, Ridley Scott, i per descomptat el novel·lista Philip K. Dick, que l'any 1968 va publicar Do androids dream of electric sheep ?, s'integren plenament en la tradició fàustica, que no és només la del Faust de Goethe o de Marlowe, sinó també el del Dr. Frankenstein de Mary Shelley, el tenebrós Golem o l'Eva del Gènesi bíblic. La idea és: la transgressió de l'ordre còsmic, i molt especialment la usurpació del paper de la divinitat, porta a la necessitat de restituir aquell ordre. Els grecs en deien hybris i nemesis , respectivament, i no formen part del mateix esquema que pecat i càstig , dit sigui de passada.

A Blade runner la gran transgressió no es tradueix, però, en la creació de robots sinó en el fet, molt més concret, d'atorgar-los una identitat basada en una falsa memòria. El conflicte dels replicants no rau tant en la seva naturalesa artificial sinó en el fet d'haver-la hibridat amb uns records plenament humans, en què els esdeveniments es barregen amb les emocions que susciten. Cal recordar que l'any 1982 faltava encara molt per als prodigis tecnològics que tots coneixem ara, i per tant aquests tipus d'històries resultaven molt més impactants o excitants. Blade runner mostrava, en definitiva, les potencialitats de la virtualitat, i alhora els seus límits. Insinuava que podrem no només veure, sinó també viure, móns imaginaris com si fossin reals. El topall d'aquesta vivència, però, no serà altra cosa que la consciència de la seva irrealitat.

Fa trenta anys, l'impacte generacional de Blade runner es va basar també a portar fins les darreres conseqüències una idea que ja havia estat formulada per David Hume al segle XVIII: que l'única base de la identitat personal és la memòria. El meu jo no és res més que l'assumpció de determinats records que, en la seva sedimentació biogràfica, configuren la meva identitat individual, i de retruc també la col·lectiva en la mesura que impliquen altres persones. Què passaria, doncs, si poguéssim modular artificialment la memòria? Trenta anys després, aquesta hipòtesi més aviat quimèrica, pròpia de la ciència-ficció, s'ha reformulat d'una manera més realista: ens preocupa, i molt, la nostra memòria col·lectiva, fàcilment manipulable des del revisionisme històric, l'exageració o la simple mentida. A data d'avui no hi ha replicants, però sí obscurs personatges que es dediquen a interpretar el present tot apel·lant a un passat fet a mida. Convé tenir-los ben identificats i sota control, com passava a Blade runner . 

Ferran Saez Mateu, 'Blade runner', Ara, 04/07/2012