Filmer contra Locke. El Patriarca contra els dos Assatjos sobre el govern civil.

P. Lasset, en el seu estudi crític sobre l’obra de Filmer (Patriarch and Other Political Works of R. Filmer, Oxford, 1949), es qüestiona l’estranya  importància que en la seva època va tenir el Patriarca i que el seu ressò arribi, a través de Bossuet, de Maistre i de tants d’altres autors, fins als nostres dies. Locke, en efecte, no dedica el primer dels seus tractats polítics a rebatre les obres ingents i ideològicament rellevants de Bodino o de Hobbes, sinó precisament al dèbil llibre d’aquesll simple aficionat que fou Filmer, qul ni tan sols l’havia escrit per tal de ser publicat. I penseu que el primer Assaig tenia com a objecte remoure el o els entrebancs més forts que poguessin oposar-se a la seva teoria sobre el govern civil, objecte del segon Assaig, on es proposa no menys que “exposar el veritable origen de l’associació política o govern civil”. 

La resposta de Laslett és terminant a aquest respecte: no és la teoria romanista de l’imperium absolut i incondicionat, que prengué de Bodí; no són tampoc els seus discutibles i a vegades superficials interpretacions bíbliques el que havia de refutar-se en Filmer, el que es en la seva obra constituïa l’escull que s’hi havia de remoure: s’hi tractava de la noció patriarcal del poder que enllaçava el poder dels reis i la sobirania en general amb un origen nadiu i paternal. El mateix Laslett destaca com la sociologia antropològica defineix a la societat europea com ancestralment patriarcal, amb categories mentals, emocionals i instintives que arriben a la nostra època. Qui és dipositari o subjecte d’un poder respectable i superior (el sacerdot, el Papa, Déu), reben espontàniament el títol de pare. La lloança, tant com l’ofensa o la maledicció, es personifiquen sempre en la figura del pare o dels pares. El dret a l’herència paterna, la supremacia del més gran i el respecte a l’ancianitat són trets comuns a la tradició europea, a l’igual que a tota societat originàriament patriarcal. (...)

Així, quan Filmer afirma en el seu tractat que la família –i la societat en general- serà sempre patriarcal, està segur d’establir una proposició d’acceptació universal. (...) L’assimilació del poder dels reis a la pàtria potestat, la derivació patriarcal del mateix, hauria de tocar en els esperits d’aquella societat ressorts emocionals i respondre a actituds mentals molt profundes.

El raonament de Filmer és preponderantment negatiu o ad adsurdum; s’encamina a demostrar la impossibilitat de tot altre origen del poder i de la constitució de la societat que no sigui el patriarcal-religiós, la impossibilitat sobre tot de l’origen pactista o per contracte social. En la seva part positiva –sempre sobre testimonis de la Història Sagrada- Filmer raona d’aquesta manera: en crear Déu l’home en un sol individu –Adam i Eva- i no en una multiplicitat simultània va voler demostrar l’origen unitari (monàrquic) del poder; en crear d’Adam la dona i d’ambdós els fills va voler establir successives subordinacions que fan de la societat inicial una família perllongada i jerarquitzada. En el domini concedit per Déu a Adam sobre quant és en la Terra, creu trobar Filmer l’origen de tot poder. Els homes així no neixen lliures, iguals i independents, sinó desiguals i subordinats en raó de la seva posterioritat de naixement, expressió de la voluntat divina. La família és el germen de la societat civil, com el patriarca ho és del poder real, dipositari de l’autoritat suprema. La posterior existència de països i sobiranies diverses s’explica pel mandat de Noé que, patriarca únic després del Diluvi, dividí les terres entre els seus fills, reservant-se per a ell sol el domini del poble escollit. El poder d’aquesta manera és sagrat en el seu origen, no creable sinó rebut, absolut (no sotmès a cap llei humana prèvia); però és divisible i delegable. (...)

La teoria voluntarista o pactista apareix als ulls de Filmer com absurda, irreal i contradictòria. Ni l’home lliure i independent mai no ha existit, ja que tot individu neix sotmès a una autoritat paterna, ni, tot i que hagués existit, ningú no hauria pogut convocar-lo a una assemblea universal per a pactar o establir la societat. Encara que s’acceptés aquesta assemblea impensable, ningú no hagués pogut cedir part de la seva llibertat o contractar més que en el seu propi nom, i això no afectaria a la voluntat dels seus fills i descendents que, si es veiés afectada, ja no naixerien ni lliures ni iguals ni sobirans. Tampoc aquest pacte podria sotmetre a les minories, la voluntat de les quals és igualment respectable per tractar-se de voluntats individuals. NI es podria explicar la divisió de nacions i poders, ja que la seva posterior constitució comportaria  un acte sediciós contra la voluntat social general. El paternalisme apareix així, en la teoria de Filmer, tan necessari per explicar la continuïtat del poder com la seva divisió en societats i poders històrics. Més encara: el lligam o vincle social només pot ser d’origen religiós, i patriarcal o hereditari en la seva transmissió, mai no voluntari o pactat. L’acord i el consensus són irrellevants políticament: ni creen una societat estable ni un poder moralment respectat: psicològicament, només la voluntat individual pot realitzar l’acte de voler, mai no la reunió o coincidència de voluntats o voluntat general :l’anarquia o, el que és igual, l’absència de poder moral en la societat, és conseqüència de la teoria individualista igualitària i del contractualisme. (...)

El Patriarca de Filmer es converteix en la teoria oficial de la monarquia anglesa durant els dos últims Stuarts, de la mateixa manera que els Assaigs sobre el Govern Civil de Locke ho seran per a la nova monarquia parlamentària de Guillem d’Orange, després de l’expulsió de James II en 1688.

Rafael Gambra, Estudio preliminar a La polémica Filmer-Locke sobre la obediencia política, Instituto de Estudios Políticos, Madrid 1966, ps. XIX-XXIV