Les fronteres i els estats.
Els mecanismes idiosincràtics de les economies nacionals segueixen jugant un
paper determinant. La vulnerabilitat d'Espanya ve, en bona part, d'haver generat
un capitalisme d'amiguets al voltant de l'estat i les seves pròtesis financeres.
Aquests sistemes tancats cada cop són més difícils de preservar i tenen més
problemes per tapar-se les vergonyes. Els més febles en entrar en contacte amb
altres s'esmicolen. Les estructures socials mantenen les referències de classe
però la composició d'aquestes estructures ja no és nítida com abans i els grups
es confonen i generen aliances aparentment contra natura. Les línies
identitàries que defineixen un nosaltres davant dels altres i que donaven una
base comunitària de legitimació als estats segueixen vives, però sovint
sobreposades o inscrites en altres contorns de configuració de grups. Mentre el
terra dels estats es belluga, la fractura entre elits i ciutadania ens fa
pensar, a vegades, que s'ha perdut la isonomia amb greu risc per a la
democràcia.
Aquesta evolució ens converteix més que mai en traspassadors de fronteres,
perquè els territoris pels quals ens movem estan creuats per línies de separació
de tots tipus. I sovint ens trobem que hi ha fronteres reals i emocionals que
voldrien seguir inalterades. Vivim un moment de reinvenció i reconfiguració de
confins. Estem en situació trànsit: les línies de separació velles segueixen
existint però perden eficiència i encara no coneixem la naturalesa de les noves.
Perquè és segur que els nous contorns no podran tancar espais purs, com en els
vells mites nacionals, ni podran pretendre tenir l'exclusiva en la definició
d'un marc econòmic, social i cultural. Són coses que s'han de tenir presents
quan es parla d'estat propi si no volem copiar un model obsolet. ¿Com pensar un
estat capaç d'assentar-se entre confins que no coincideixen?
Josep Ramoneda, Confins, Ara, 01/07/2012
Comentaris