La caixa de pandora

En no viure en un paradís l’ésser humà sempre ha estat intrigat per la pèrdua del Paradís, i en els seus mites s’ha preguntat com va poder succeir això. Aquest és el sentit de la història bíblica de l’Edèn o de la llegenda budista del Palau Daurat. Entre els grecs va ser Hesíode, a Els treballs i els dies, el que va exposar la caiguda dels homes des d’una Edat d’Or que en un altre temps els havia assegurat la felicitat. Hesíode no és tan captivador com Homer ni té la força de les seves imatges. A la Ilíada els combatents acaten el seu destí gairebé sense preguntar-se si la vida hauria pogut ser d’una altra manera. A Els treballs i els dies, més ancorat en la vida quotidiana del món camperol, la pregunta continuada és per què la vida és com és, subjecta a contrarietats i misèries.
La pèrdua de l’Edat d’Or, igual que a la Bíblia la del Jardí de l’Edèn, és l’explicació. Hesíode desgrana tot un conjunt de relats concernents a la introducció del dolor en l’existència, i així ens enfrontem a l’origen del temps, de la mort o de la malaltia. Però per a mi el moment més misteriós és el relat de la capsa de Pandora, un mite paral·lel al de l’Eva bíblica, en el qual també la dona és l’agent portadora dels mals que s’han expandit per la Terra. Un argument misogin que, per descomptat, no és estrany en una concepció radicalment patriarcal. Oberta la capsa de Pandora, la primera dona -enviada pels déus per castigar els homes-, els mals s’escampen per la vida. Al fons de la capsa, sense sortir, només queda Élpis, l’espera, l’esperança.
I aquí hi ha la gran paradoxa, la indesxifrable paradoxa: l’esperança és un bé o és un mal? És difícil de saber. Si és a la capsa de Pandora se suposa que, igual que tota la resta, és un mal; si s’ha quedat al fons de la capsa és que no s’ha estès fins als éssers humans, contagiant-los, de manera que aquests s’han lliurat d’ella. El dilema està servit. De vegades és millor viure sense esperança i sense el dolor que proporciona; de vegades l’esperança ens és tan imprescindible com l’aire que respirem. Élpis, l’esperança, es va quedar a la capsa de Pandora, i encara no sabem si per a bé o per a mal. 
Rafael Argullol, Al fons de la capsa de Pandora, Ara 03/12/2017

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

The End.

El concepte porta ja una generalitat (Rafael Sánchez Ferlosio).