Tres sociòlegs.
 |
| Michael Burawoy |
Malgrat que les tradicions teòriques d'aquests tres sociòlegs no
coincideixen, les seves anàlisis sobre el context actual tenen molts
punts en comú. En primer lloc, apunten la separació que hi ha entre la
política i el poder. Bauman parla del dèficit de poder que pateix la
política, Burawoy explica que l'economia ha segrestat la política i
Sennett denuncia la incapacitat del sistema per negociar diferències
polítiques. No és una novetat apuntar la falta d'autonomia política
respecte al poder econòmic com una de les causes de la crisi actual. El
més interessant d'aquests tres sociòlegs són els seus arguments a favor
de repensar la manera de fer política i, per tant, en contra de la
renúncia a fer política. Una idea que també defensa Quim Brugué en el
seu llibre És la política, idiotes! El repte no és recuperar
l'autonomia política respecte al poder econòmic, sinó buscar noves
maneres de fer política més participatives i cooperatives que allunyin
la política de l'economia. Que la política recuperi el poder sense la
complicitat de la ciutadania i sense la cooperació de l'oposició és una
falsa sortida de la crisi.
En aquest sentit, els tres sociòlegs coincideixen a reivindicar
més democràcia directa a través dels moviments socials, la cooperació
entre posicions divergents i l'educació. Subestimar la capacitat de
mobilització de la ciutadania cada vegada que surt al carrer a
manifestar-se, mantenir diàlegs de sords durant els debats de control al
govern i retrocedir en termes d'educació pública com a garantia
d'igualtat d'oportunitats evidencia una escassa predisposició política a
repensar la política.
Els tres sociòlegs també coincideixen a assenyalar un auge de
l'individualisme a causa del context de crisi. Quan els recursos
escassegen o estan en perill és lògic que s'individualitzin les
estratègies per sobreviure o viure. Perdre la confiança en les
institucions polítiques, no tenir en compte la capacitat de cooperar amb
els que són diferents però pateixen la mateixa situació i descartar la
mobilització per la seva ineficàcia són actituds que beneficien el poder
econòmic perquè desacrediten la política, el seu principal enemic.
Els tres sociòlegs analitzen els moviments socials críticament, i
destaquen el seu potencial per transformar el sistema democràtic, però
també subratllen els seus límits per la volatilitat, l'heterogeneïtat i
l'ambigüitat política que els acostuma a caracteritzar. Un dels
instruments que més han contribuït a l'efervescència social d'aquests
moviments són les xarxes socials. Unes xarxes que tenen molt potencial
perquè faciliten la comunicació, la coordinació i la cooperació, però
que no són garantia de transformació. L'espai virtual corre el risc de
reproduir dinàmiques de mons tancats que no transcendeixen a l'espai
públic. Un risc que la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca ha superat
amb escreix.
Tal com diu Burawoy, "la sociologia té molt a dir sobre què està
passant ara". L'objecte d'estudi de la sociologia són les relacions
socials, i el seu objectiu és comprendre i explicar per què aquestes
relacions són com són. La pèrdua de poder de la política davant
l'economia, la individualització de la societat i la reacció de
moviments socials que corren el risc de ser volàtils i heterogenis
expliquen com són les coses. No forma part de les preocupacions de la
sociologia dir com haurien de ser les coses o com seran. Tampoc hauria
de formar part de les preocupacions de l'economia dir com haurien de ser
les polítiques o com seran. ¿La sociologia ha de ser normativa o
l'economia ha de deixar de ser-ho?
Sara Moreno, Sennet, Bauman, Burawoy, Ara, 19/03/2013
Comentaris