La neurologia de la identitat.

Tota la meva feina i la meva vida giren entorn dels malalts, però els malalts i les seves malalties em suggereixen pensaments que altrament potser no tindria. Tant és així que, igual que Nietzsche, em sento obligat a preguntar-me: "Pel que fa a la malaltia, no ens sentim gairebé temptats de plantejar-nos si podríem viure sense ella?", i a pensar que els interrogants que planteja són fonamentals per naturalesa. Els meus pacients em susciten interrogants constantment, i els meus interrogants em remeten constantment als meus pacients; per això, en les històries o estudis que segueixen, hi ha un moviment continu dels uns cap als altres.

(..) Hipòcrates va introduir el concepte històric de malaltia, la idea que les malalties segueixen un curs (...) Així, Hipòcrates va introduir el concepte d´història clínica, la descripció o esbós de la història natural però no ens explica res de l´individu ni de la seva història; no ens transmeten res sobre la persona ni sobre la seva experiència quan s´enfronta a la malaltia i lluita per poder-la vèncer. En una història clínica rigorosa no hi ha "subjecte"; les històries clíniques modernes al·ludeixen al subjecte amb una frase concisa: "femella albina trisòmica, 21", que tant es podria aplicar a una rata com a un ésser humà. Per tornar a situar el subjecte humà -un subjecte humà afligit, que pateix i que lluita- al centre del debat, hem d´aprofundir una història clínica fins a convertir-ls en una narració o en un conte: només així arribarem a tenir un "qui" a més d´un "què", una persona real, un pacient, en relació amb una malaltia, amb una condició física. (...)

Els pacients amb trastorns neurològics podem dir que són viatgers que es dirigeixen a unes terres desconegudes, unes terres que, si no fos per ells, no podríem imaginar ni concebre.

Oliver Sacks, L´home que va confondre la seva dona amb un barret, Edicions Proa, Barna, 2004, segona impressió.
https://sites.google.com/site/conviccionslesminimes/conducta-1