Sobre la religiositat de la ciència.

Difícilment trobareu entre els talents científics més profunds, un de sol que no tingui un sentiment religiós propi. Però és una cosa diferent a la religiositat del llec. Per a aquest últim, Déu és un ésser de els cures un espera beneficiar i el càstig tem, una sublimació d'un sentiment similar al del fill cap al pare, un ésser amb qui un manté, com si diguéssim, una relació personal encara que pugui estar profundament tenyida de temor reverent.

Però el científic està imbuït del sentiment de la causalitat universal. Per a ell el futur és una cosa tan inevitable i determinat com el passat. En la moral no hi ha res diví, és un assumpte purament humà. El seu sentiment religiós adquireix la forma d'una sorpresa extasiada davant l'harmonia de la llei natural, que revela una intel•ligència de tal superioritat que, comparada amb ella, tot el pensament i totes les accions dels éssers humans no són més que un reflex insignificant. Aquest sentiment és el principi rector de la vida i de la seva obra, en la mesura que aconsegueix lliurar-se dels grillons del desig egoista. És, sens dubte, una cosa estretament emparentat amb el que va posseir als genis religiosos de totes les èpoques.

Albert Einstein, Sobre la teoría de la relatividad y otras contribuciones científicas, Antoni Bosch, Barna 1982