Inexistència del Mal, existència dels mals.

No existeix el Mal, no caiguem en la temptació de substancializar-lo. El que existeixen són els mals, el mal en plural (com tampoc existeix l´Ésser, sinó els éssers). El Mal en singular i en majúscula  suggereix una força metafísica. El Mal pot ser un misteri que contemplar, però cadascun dels mals representa un problema a resoldre, una realitat que ha de ser reduïda o eliminada. En el moment que fem el mal una cosa a banda dels mals particulars i al costat dels individus que els cometen i els pateixen, enterbolim els problemes que aquest objecte suscita i comencem a desatendre´ns d´ell. El mal deixa de veure´s llavors com un mal d´un individu, per a ser tractat com quelcom independent, aliè, propi de ningú. Marginem, al mateix temps els mecanismes del seu desencadenament i els remeis a l´abast; els individus perden així els seu poder enfront els seus mals. Tot queda diluït en aquest magma maligne, tot és despatxat sense cap intent d´explicació raonable.

És difícil no entendre aquesta idea del mal com un residu teològic, l´etern combat entre el Diable i Déu. Però en aquest combat entre el Bé i el Mal els homes de carn i ossos no prenem part, d´aquesta baralla interminable, no som més que la seva simple ocasió, els seus sofets portadors, com a molt els seus espectadors passius. És de nou una manera de desfer-nos de la nostra responsabilitat en els mals que causem, una estratagema per apaivagar el nostre dolor o la nostra incomprensió: una forma de defugir el pensament del mal.

Aurelio Arteta, Mal consentido, Claves de razón práctica, nº 205, septiembre 2010
http://sites.google.com/site/conviccionslesminimes/moral