Un dels pocs testimonis directes que es coneixen de lapidació va ser recollit en un informe d'Amnistia Internacional, de 1987, referit a una execució a l'Iran. "El camió va dipositar un gran munt de pedres grans i petites al costat del erm, i després dues dones vestides de blanc i amb el cap tapat per un sac van ser conduïdes al lloc (...) La pluja de pedres que va caure sobre elles les va deixar convertides en dos sacs vermells (...). Les dones ferides van caure a terra, i els guàrdies revolucionaris els van pegar amb una pala per assegurar-se que estaven mortes ". En el Codi Penal iranià s'especifica la forma en què s'ha de dur a terme la condemna. S’ hi estableix que els homes hauran de ser enterrats fins a la cintura mentre que les dones fins al pit. Descriu a més el tipus de pedres que cal utilitzar i que no han de ser "prou grans com per a matar la persona d'una o dues pedrades, ni han de ser tan petites que no puguin qualificar-se de pedres". Un detall que representa, segons els defensors de drets humans, la confirmació de la voluntat d'infligir més patiment a la víctima i de garantir que la mort sigui lenta.
,
Por qué la lapidación es la peor ejecución, El País, 20/09/2010
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/lapidacion/peor/ejecucion/elpepisoc/20100920elpepisoc_1/Tes?print=1
Comentaris