Quins principis defensa Europa?

Hi ha una diferència substancial entre les inoportunes paraules de la comissària de Justícia i les expulsions racials de ciutadans europeus executades pel Govern francès. Les al·lusions de Viviane Reding als nazis poden ofendre, cabrejar o indignar, per aquest ordre o al revés; però no fan mal a ningú. Les decisions de Nicolas Sarkozy afecten d'una manera brutal la vida de gent que només ha pogut escollir entre ser gitanos explotats a Romania o a França, pels seus o en companyia d'altres.

L'error de la comissària resulta d'allò més convenient per a tothom. Sarkozy s'ha pogut ofendre. Els totpoderosos governants europeus han pogut acotar el cap i mirar cap a una altra banda, per no acabar amb el problema als seus telediaris. Zapatero i Rajoy han reclamat respecte per a les decisions d'un Govern democràtic. El que haurien d'exigir és vergonya, especialment en un Govern democràtic. Necessitem França en la lluita contra el terrorisme. Però no a qualsevol preu. Si la complicitat ha de ser el nostre model de política exterior, valdrà més aïllar-se. La política exterior és i ha de ser diplomàcia i estratègia, però al servei de valors i principis, no només d'interessos.

Tots els homes neixen iguals, però és l'última vegada que ho són, deia Abraham Lincoln. La història es repeteix. En els enginyosos anys noranta, el Mediterrani es va omplir de vaixells d'albanesos que fugien del desastre per estavellar-se contra la indiferència europea. En la seva pel·lícula Aprile, Nani Moretti es lamentava que ni un polític, fos del partit que fos, s'hagués desplaçat ni que fos a la costa per interessar-se pels vaixells de refugiats abandonats a la seva sort. «¿Què feien els joves comunistes el 68? Miraven Happy days, concloïa. Ara el que tenen no és una deficiència política, sinó que és una deficiència humana».

Si aquest és el benestar i el progrés que simbolitza Europa, a mi ja me'n poden esborrar.

Antón Losada, Quin fàstic d´Europa, El Periódico de Catalunya, 19/09/2010