Mètode i creativitat científica.

L'aplicació del mètode és la part més previsible i, per tant, més planificable de l'ofici de científic. Es poden programar consultes a la naturalesa (experiments) per descobrir paradoxes torbadores, per mesurar com la realitat es digna a encaixar en una intel.ligibilitat o per assajar diferents vies d'objectivitat. Cedir en el mètode, en honor de qualsevol altre benefici més o menys confessable, és un indici de fluixesa científica.

Però resulta que el mètode s'aplica sempre a una idea. I no hi ha un mètode per caçar idees. O, el que és el mateix, tot s'hi val amb les idees: l'analogia, el plagi, la inspiració, el segrest, el contrast, la contradicció, l'especulació, el somni, l'absurd ... Un pla per a l'adquisició d'idees només és bo si ens tempta contínuament a abandonar-lo, si ens convida a desviar-nos d'ell, a ensumar a dreta i esquerra, a allunyar-nos, a girar en rodó, a divagar, a divagar, a deixar-nos portar per la contingència ... El cèlebre rigor científic no es refereix a l'obtenció d'idees, sinó al tractament d'aquestes. Aferrar-se amb rigor a un pla de recerca d'idees és una anestèsia per a la intuïció.

Jorge Wagensberg, ¿Qué es la ciencia?, El País, 09/04/1997
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/ciencia/elpepisoc/19970409elpepisoc_26/Tes?print=1