Invents de la gramàtica.

Penso que un nou humanisme hauria d´assumir certes reformes lingüístiques. Recordem, per exemple, com encara avui en dia ens segueix condicionant el vell constructe aristotèlic fet de subjecte, verb i predicat, que és també el model cartesià de cognició subjecte-objecte. Aquesta convenció és responsable -com ja denunciaren tant Buda com David Hume- d´incórrer en la fal.làcia de creure que hi ha ment quan l´únic segur que hi ha és actes mentals. (...)

El cas és que dissequem la realitat d´acord amb els esquemes de la nostra llengua materna (hipòtesi, avui massa desprestigiada, de Benjamin L. Whorf), i que procedeix fugir de la trampa del llenguatge convencional. Un llenguatge que, com dic, inventa substàncies on només hi ha actes i relacions. Així, com acabo d´apuntar, i tal com ensenya el neuròleg Peter W. Nathan, és lícit usar l´adjectiu mental, però no ho és tant referir-se al substantiu ment -dit d´una altra manera, és correcte afirmar que la percepció és un succés mental, però és erroni inferir que la percepció succeeix en la ment-. La ment, l´ànima, la substància, el jo, totes aquestes entelèquies són invents de la gramàtica i només tenen utilitat funcional si ens serveixen com a trampolí per saltar més enllà del jo, més enllà de la ment i més enllà de la substància, cap allò místic, on les dualitats es dilueixen. Allò -aprofitant l´avinentesa- on la mort és una mera anècdota.

Salvador Pániker, El nuevo humanismo y las fronteras de la ciencia. Introducción. Editorial Kairós, Barna 2007