El mal consentit, la causa profunda dels mals socials.

A diferència d'altres mals de naturalesa individual o privada, els socials i públics no només els causen uns pocs individus dotats de superior poder polític o econòmic, i els pateixen bastants, sinó que sobretot requereixen a molts més que ho consentin, és a dir, a qui col•laboren amb els danys mitjançant la seva abstenció, adquireixi aquesta la forma d'indiferència, silenci o qualsevol altra. Comprenem que el mal comès per uns és el mal patit per un altre, però solem passar per alt que sovint cal també que sigui consentit per uns tercers. Que sigui un mal de naturalesa pública, i no privada, exigeix que afecti a molts i que sigui més difícil d'ocultar als que no són els seus destinataris directes. En realitat, és la manera més abundant de donar-se el mal. Es comet principalment per la passivitat dels més, sense aquest consentiment no seria possible o seria molt més dificultós. Perquè no només tenen poder els que fan el mal. També tenen poder els que permeten fer-ho, però és una facultat a la qual renuncien. (...)

El mal per acció és el mal per antonomàsia, el visible, el d'autoria fàcil d'identificar i -almenys en certa mesura- d'efectes quantificables, aquell que en major mesura pot suscitar la consciència individual o col•lectiva del dany. En canvi, aquest altre dany provocat més aviat per la deixadesa de molts, com en general ofereix els trets oposats a l'anterior (encara que es tracti del mateix mal, només que contemplat des de la abstenció que ho permet), passa més inadvertit i no concita el mateix sentiment de responsabilitat en els seus subjectes, o sigui en els que es tenen per no-autors. (...)

I és que aquest mal del que ens fem còmplices a acceptar sense cap esforç crític i la deguda protesta pot jugar un paper a priori: senzillament perquè la mera previsió d'aquesta negligència impulsarà l'agent a emprendre el seu detestable projecte, encara que només fos de manera negativa. És a dir, per ajudar-lo a superar així certes inhibicions que impedien o retardaven l'empresa. (..) La permissivitat general fa més fàcil el crim. (...)

Sigueu aniria que el mal consentit augmenta quantitativament el patiment particular que les víctimes pateixen. (...) Més enllà del dolor físic, la pena moral de la víctima ha de multiplicar-se quan se suma amb el seu sentiment d'abandonament. Igual que la tortura fa perdre sense remissió la confiança en el món, també qui experimenta la indiferència dels altres enfront de la vilesa de la qual és objecte deixa de "sentir el món com la seva llar" (J. Améry, Més enllà de la culpa i l'expiació). Doncs l'infern no són els altres, sinó més aviat l'absència de tot altre. La víctima ja no es fa mal tant del dany infligit pel seu enemic, sinó infinitament més per aquest altre dany que li propinen els que semblaven els seus amics o tan sols individus més propers. El apàtic consentiment d'aquests últims altera qualitativament el seu dolor a trossejar en pura resignació o en franca desesperació.

Aurelio Arteta, Mal consentido. La complicidad del espectador indiferente, Claves de razón práctica, nº 295, septiembre 2010