Sabem el que costen les coses, però no el que valen.

Hi ha alguna cosa profundament errònia en la forma en què vivim avui. Durant trenta anys hem fet una virtut de la recerca del benefici material: de fet, aquesta recerca és tot el que queda del nostre sentit d'un propòsit col•lectiu. Sabem què costen les coses, però no tenim idea del que valen. Ja no ens preguntem sobre un acte legislatiu o un pronunciament judicial: és legítim? És equànime? És just? És correcte? ¿Va a contribuir a millorar la societat o el món? Aquests solien ser els interrogants polítics, fins i tot si les seves respostes no eren fàcils. Hem de tornar a aprendre a plantejar-los.

L'estil materialista i egoista de la vida contemporània no és inherent a la condició humana. Gran part del que avui ens sembla «natural» data de la dècada de 1980: l'obsessió per la creació de riquesa, el culte a la privatització i el sector privat, les creixents diferències entre rics i pobres. I, sobretot, la retòrica que els acompanya: una admiració acrítica pels mercats no regulats, el menyspreu pel sector públic, la il•lusió del creixement infinit.

No podem seguir vivint així. El petit crac de 2008 va ser un recordatori que el capitalisme no regulat és el pitjor enemic de si mateix: més aviat o més tard està abocat a ser presa dels seus propis excessos i a tornar a anar a l'Estat perquè el rescati.Però si tot el que fem és recollir els trossos i seguir com abans, ens esperen crisi majors durant els anys vinents. No obstant això, semblem incapaços d'imaginar alternatives. Això també és una cosa nova. Fins fa molt poc, la vida pública en les societats liberals es desenvolupava a l'ombra d'un debat entre els defensors del «capitalisme» i els seus crítics, normalment identificats amb una o altra forma de «socialisme». A la dècada de 1970 aquest debat havia perdut bona part de el seu significat per ambdues parts, però, en qualsevol cas,la distinció «esquerra-dreta» resultava útil. Constituïa un marc en el qual situar els comentaris crítics sobre els assumptes contemporanis. (...)

Nombrosos països europeus practiquen des de fa molt una cosa semblant a la socialdemocràcia, però han oblidat com defensar-la. Avui els socialdemòcrates estan a la defensiva i tracten de excusar-s´hi. No s'ha donat resposta als crítics que sostenen que el model europeu és massa car o ineficient des del punt de vista econòmic. I, tanmateix, l'Estat del benestar no ha perdut ni gens ni mica de popularitat entre els seus beneficiaris: en cap país d'Europa ha votat l'electorat a favor de acabar amb la sanitat pública i l'educació gratuïta o subvencionada, o de reduir la provisió pública de transport i altres serveis essencials.

Tony Judt, Algo va mal, Taurus. Madrid 2010