Debilitats d´una moral compassiva.

S´ apel•la a la compassió com a última ràtio moral i se'ns recorda el principi budista de no danyar sota cap pretext a un altre ésser viu. Amb tots els meus respectes per Richard Gere i companyia, els qui no som budistes no ens sentim obligats per ell (sobretot si mengem carn o peix i ens curem amb antibiòtics, el simple nom ja promet matances): a empentes i rodolons, però vivim en un estat laic ...(...) Fora d'aquesta postura religiosa, no és cert que la compassió pel dolor universal sigui la base de l'ètica. Sens dubte ser compassiu és un sentiment que ens millora, però no un precepte moral ineludible. Passejant pel camp, veig que un pardalet ha caigut del niu i pia anguniosament a terra exposat a tots els perills: com sóc compassiu, el recullo i el retorno a la seva llar ... encara que així perjudiqui la serp que també ha de menjar per viure. ¡Bravo, tinc bon cor! Però si qui gemega abandonat en una galleda d'escombraries és un nadó, tinc l´ obligació ètica d'ajudar-lo, em compadeixi d'ell o no. Si no ho faig, no seré poc sentimental o dur de cor sinó clarament immoral. La diferència és important, tot el que compte en l'ètica -el reconeixement de l'humà per l'humà i el deure íntim que ens imposa- resideix aquí.

Peter Singer, el filòsof que oficia com mentor de l'animal, relativitza aquesta norma: si el nadó humà pateix malformacions i anormalitats, tinc menys obligació ètica de salvar-li que el pardalet a qualsevol altre animal sa, en cas que hagi de triar. I així arribem al tema de la barbàrie. Perquè en el seu sentit pristi i radical, el bàrbar no és qui maltracta o no es compadeix de les bèsties, sinó qui no distingeix entre el tracte que devem als humans i el que correspon als animals.(...)

Fernando Savater, La barbarie compasiva, El País, 07/09/2010
http://www.elpais.com/articulo/cultura/barbarie/compasiva/elpepicul/20100907elpepicul_7/Tes?print=1
http://sites.google.com/site/conviccionslesminimes/animals