poder de les idees.

Si els espanyols volen sortir de la crisi, han de rebaixar els salaris, diuen els economistes. Si els palestins volen la pau, han de renunciar a la justícia, diu un diplomàtic laborista israelià. Si els països emergents volen prosperar, han de oblidar-se dels danys al planeta, és a dir, que les conquestes socials, la justícia o la salut del planeta són els veritables problemes. (...)

Aquí hi ha dues guerres: la dels fets i la de la seva interpretació. La decisiva és la segona. Gràcies a la interpretació de l'esclavitud hem pogut tenir esclaus fins al segle XIX. Fa un parell de mesos l'aeroport de Lanzarote semblava un lloc de peregrinació per solidaritzar-se amb la causa saharaui de Aminatu Haidar però fa poc més d'un segle, els catòlics parisencs anaven després de missa a La Trinité a comprar bosses de mà fets amb pell de joves africanes. Havíem decidit que només valien per a això.

Doncs bé, en ple segle XXI es fan polítiques d'acord amb idees que declaren a l'Estat de benestar una rèmora per a la competitivitat de l'economia, a la justícia un obstacle per a la pau i l'ecologia una mania de exaltats. És veritat que sempre hi ha hagut d'això. Cal veure els arguments que feia servir Ginés Sepúlveda, contra Las Casas, per justificar la conquesta d'Amèrica: que si l'evangelització, que si la superioritat cultural europea, que si la violència dels nadius. Avui fan riure, però durant segles els espanyols ens els hem cregut.

El problema no és la presència d'arguments abusius en favor dels poderosos. El preocupant és la naturalitat amb què els assumim. L'empenta amb el qual, des de la II Guerra Mundial, es va defensar l'Estat de benestar per part de la socialdemocràcia i de la doctrina social de l'Església, sona avui a excés doctrinari. És veritat que eren temps en què hi havia el comunisme i es parlava de marxisme, de manera que l'Estat de benestar bé podia entendre's com una zona de seguretat en zona capitalista. El cert és que en països demoliberales era un concepte intocable.

Ara diuen que és car de mantenir, encara que els que saben de comptes expliquen que no és qüestió de números sinó d'idees. Sabem molt bé que el poder de les idees poc té a veure amb la veritat que continguin. El seu poder depèn de qui les apadrinen. Perquè una modesta idea s'imposi no n'hi ha prou que tingui raó, ha de carregar de raons. "Quantes llàgrimes", deia Flaubert, "van ser necessàries per alliberar Cartago". Per un moment vam pensar que potser aquest cop sí que seria possible repensar el sistema. Va ser quan l'inici de la gran crisi, Obama, el president, va parlar d'egoisme i Almunia, des de la Unió Europea, d'avarícia, referits un i altre al capitalisme financer. Apuntaven en la bona direcció però va ser un miratge. El problema, segons sembla, són els sous i per aquí van les polítiques dels polítics mentre els altres callem.

Hi ha un episodi en Primo Levi que ve al cas. Els nazis han capturat a un presoner que volia escapar. Decideixen penjar a la plaça del camp davant de tots els deportats. Quan va a pujar al patíbul, arenga als companys: "Ànim, que jo sóc l'últim". Però els companys van baixar els ulls acovardits. El camp havia acabat amb la seva capacitat de resistència. És clar, allò era un camp i això no o això diuen. En el breu espai d'una generació la crítica ha perdut mansament la seva capacitat de dir prou. Tot rebaixat en una tardor que s'anuncia llarg.

Reyes Mate, Rebajas de otoño, El País, 05/09/2010
http://www.elpais.com/articulo/opinion/Rebajas/otono/elpepiopi/20100905elpepiopi_5/Tes?print=1