Voluntat, atenció, intel.ligència.

L´atenció no és un bony del cervell, ni una qualitat oculta. És un fet immaterial en el seu principi i material en els seus efectes: tenim mil maneres de comprovar la presència, l´absència o la intensitat més o menys gran de la atenció. Cap a això tendeixen totes les pràctiques de l´ensenyament universal. Al capdavall l´atenció desigual és un fenomen les causes del qual ens són raonablement suggerides per l´experiència. Sabem perquè els nens petits empren una intel.ligència tan similar en la seva exploració del món i el seu aprenentatge del llenguatge. L´instint i la necessitat els condueixen a tots igual. Tots han de satisfer les mateixes necessitats i tots per igual volen entrar plenament en la societat dels humans, en la societat dels éssers parlants. I per això només cal una intel.ligència que no estigui quieta. (...)

Tan bon punt s´ha donat aquest pas, la necessitat es fa menys imperiosa, l´atenció menys constant i el nen s´acostuma a aprendre a través dels ulls de l´altre. Les circumstàncies són diferents i desevolupa les capacitats intel.lectuals que aquestes circumstàncies li demanen. És inútil discutir si la seva "menor" intel.ligència és efecte de la naturalesa o de la societat: desenvolupen la intel.ligència que les necessitats i les circumstàncies de la seva existència els exigeixen. On cessa la necessitat, la intel.ligència descansa, a menys que alguna voluntat més forta es faci sentir i digui: continua; guaita el que has fet i el que pots fer si apliques la mateixa intel.ligència que ja has emprat, posant en totes les coses la mateixa atenció, no deixant-te distraure del teu rumb.

Jacques Rancière, El maestro ignorante, Laertes, Barna 2009
http://sites.google.com/site/conviccionslesminimes/el-llibre-del-manel-i-la-camil-la-2