Voluntat, atenció, intel.ligència.

L´atenció no és un bony del cervell, ni una qualitat oculta. És un fet immaterial en el seu principi i material en els seus efectes: tenim mil maneres de comprovar la presència, l´absència o la intensitat més o menys gran de la atenció. Cap a això tendeixen totes les pràctiques de l´ensenyament universal. Al capdavall l´atenció desigual és un fenomen les causes del qual ens són raonablement suggerides per l´experiència. Sabem perquè els nens petits empren una intel.ligència tan similar en la seva exploració del món i el seu aprenentatge del llenguatge. L´instint i la necessitat els condueixen a tots igual. Tots han de satisfer les mateixes necessitats i tots per igual volen entrar plenament en la societat dels humans, en la societat dels éssers parlants. I per això només cal una intel.ligència que no estigui quieta. (...)

Tan bon punt s´ha donat aquest pas, la necessitat es fa menys imperiosa, l´atenció menys constant i el nen s´acostuma a aprendre a través dels ulls de l´altre. Les circumstàncies són diferents i desevolupa les capacitats intel.lectuals que aquestes circumstàncies li demanen. És inútil discutir si la seva "menor" intel.ligència és efecte de la naturalesa o de la societat: desenvolupen la intel.ligència que les necessitats i les circumstàncies de la seva existència els exigeixen. On cessa la necessitat, la intel.ligència descansa, a menys que alguna voluntat més forta es faci sentir i digui: continua; guaita el que has fet i el que pots fer si apliques la mateixa intel.ligència que ja has emprat, posant en totes les coses la mateixa atenció, no deixant-te distraure del teu rumb.

Jacques Rancière, El maestro ignorante, Laertes, Barna 2009
http://sites.google.com/site/conviccionslesminimes/el-llibre-del-manel-i-la-camil-la-2



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c...
Més informació

Determinisme biològic i diferència de gènere.

Imatge
Simone de Beauvoir Crecí en una familia que, como muchas en los años setenta, estaba bastante de acuerdo con la máxima que enunció elocuentemente Simone de Beauvoir en 1949: "No se nace mujer, se llega a serlo". Por lo tanto, mi madre se negó a comprar Barbies a sus hijas; mi hermana y yo tuvimos un montón de Legos y coches de juguete. La lucha contra los estereotipos de género empezaba en casa. Estaba convencida de que, una generación después, mi hija crecería en un mundo mucho más libre. Daba por hecho que el triunfo de la generación de mi madre había hecho posible que la feminidad se hubiera convertido en una elección en vez de en una trampa. Creía que las niñas serían libres de ser hadas o princesas, del mismo modo que las mujeres adultas podíamos elegir adoptar determinados símbolos de la feminidad que las feministas de los años sesenta habían considerado opresores, como los tacones o el maquillaje. Pero de pronto descubrí que, casi sin que me hubiera dado cuenta, ...
Més informació