Els sindicats destorben.

Els sindicats destorben. Des que Thatcher els va esclafar al Regne Unit, el tir al sindicalista ha estat l'esport favorit en els sectors més conservadors de la societat. L'argument amb què dissimular les ganes de aplanar el camí amb la reducció dels drets socials sempre és el mateix: els sindicats són un anacronisme. Només defensen als treballadors instal•lats, tan si els en fot els aturats i els immigrants. És més, amb la seva defensa de l'elit de la classe treballadora impedeixen el desenvolupament de l'ocupació juvenil i la integració de la immigració.

Com en tot argument, hi ha en ell alguna cosa de cert. La cultura sindical va néixer en un context molt diferent de l'actual, en què la classe obrera podia veure's com un tot més o menys homogeni i els treballadors tenien molts interessos en comú. Aquesta unitat entorn de la classe obrera era la seva força, la seva veritable capacitat d'intimidació, en un capitalisme en què els empresaris depenien molt més dels treballadors que ara. Ara la idea de classe obrera s'ha esfilagarsat, hi ha infinits grups de treballadors amb interessos sensiblement diferents, que, sovint, entren en conflicte entre ells. Els sindicats han evolucionat, però no han trobat la manera de representar un espectre d'interessos tan ampli, de manera que la seva força continua depenent en bona part del que queda de la gran indústria tradicional. És en les grans empreses i en la funció pública on troben el seu camp d'acció i de reclutament. El seu camp tendeix a estrènyer. Per dues raons: perquè hi ha molta gent sense feina o amb treball precari que no troba en ells cap ajuda, cap defensa de les seves necessitats, i perquè després de més de 20 anys d'hegemonia conservadora, la cultura de l'individual, de la negativitat de les relacions societàries, ha calat i s'ha imposat la llei del campi qui pugui. Els sindicats hauran de guanyar-se el seu futur en un terreny que la crisi ha fet encara més hostil per a ells. Però les fantasies sobre la desaparició dels sindicats són perilloses: quan els mecanismes de compensació desapareixen, hi ha via lliure per als oportunismes més populistes.

Josep Ramoneda, Alguien tenía que decirlo, El País, 28/09/2010
http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Alguien/tenia/decirlo/elpepiespcat/20100928elpcat_6/Tes?print=1