Cal reivindicar de nou l´inconformisme.

És temptador fer com tothom: la vida en comunitat és molt més senzilla quan cada un sembla estar d'acord amb els altres i la disconformitat és adormida en nom de les convencions del compromís.

Les societats i les comunitats en què aquestes falten o s'han desintegrat no prosperen. Però la conformitat té un preu. Un cercle tancat d'opinions o idees en el qual mai es permeten ni el descontentament ni l'oposició -o només dins d'uns límits circumscrits i estilitzats- perd la capacitat de respondre amb energia i imaginació als nous desafiaments.

(...) No és probable que molts "llecs en la matèria" que s'oposen al ministre d'Economia o als seus assessors. Si ho feren, els diria -com un sacerdot medieval podria haver aconsellat al seu ramat- que són coses que no els incumbeixen. La litúrgia s'ha de fer en una llengua fosca, que només sigui accessible per als iniciats. Per a tots els altres, n'hi ha prou la fe.

Però amb la fe no n´hi ha prou. Els emperadors de la política econòmica a la Gran Bretanya i els Estats Units, per no esmentar els seus acòlits i admiradors de la resta del món des de Tallinn fins Tbilisi, estan nus. No obstant això, com la majoria dels observadors comparteixen des de fa molt els seus gustos estètics, no estan en condicions de dir res. Hem de tornar a aprendre com criticar als que ens governen. Però per fer-ho amb credibilitat hem de lliurar-nos del cercle de conformitat en el qual tant ells com nosaltres estem atrapats.

L'alliberament és un acte de la voluntat. No podem reconstruir la nostra lamentable conversa pública -el mateix que les nostres ruïnoses infraestructures físiques- si no estem prou indignats per la nostra condició present. Cap estat democràtic hauria de poder llançar una guerra il•legal sustentada en una mentida deliberada i no haver de respondre d'això.

(...) Si els ciutadans actius o preocupats renuncien a la política, estan abandonant la seva societat als seus funcionaris més mediocres i venals. La Cambra dels Comuns britànica ofereix actualment un espectacle penós: un reducte de endollats, subordinats servils i pilotes professionals -si més no, tan lamentable com el 1832, l'última vegada que va ser assaltada i els seus "representants" expulsats de la seva sinecura-. El Senat nord-americà, en el passat un bastió del republicanisme constitucional, s'ha convertit en una paròdia pretensiosa i disfuncional del seu caràcter original. L'Assemblea Nacional francesa ni tan sols aspira al vistiplau del president del país, que l'esquiva quan vol.

(...) El fracàs democràtic transcendeix les fronteres nacionals. El vergonyós fiasco de la Cimera del Clima de Copenhaguen el desembre de 2009 ja s'està traduint en cinisme i desesperança entre els joves: què serà d'ells si no ens prenem seriosament les implicacions de l'escalfament global? El desastre sanitari als Estats Units i la crisi financera han accentuat la sensació d'impotència fins i tot entre els votants amb millor voluntat. Hem d'actuar guiant-nos per la nostra intuïció d'una catàstrofe imminent. (...)

La majoria dels crítics de la nostra condició present comencen amb les institucions. Dirigeixen la seva atenció als parlaments, els senats, els presidents, les eleccions i els grups de pressió, i assenyalen les formes en què s'han degradat o han abusat de l'autoritat que se'ls ha confiat. Qualsevol reforma, conclouen, ha de començar aquí. Necessitem lleis noves, sistemes electorals diferents, restriccions als grups de pressió i al finançament dels partits; hem de donar més (o menys) autoritat a l'executiu i trobar la manera que les autoritats, escollides o no, escoltin i responguin als que són la seva base i els paga: nosaltres.

Tony Judt, Algo va mal, Taurus. Madrid 2010