En educació, allò "normal" és que la cosa que no funcioni.

En la quotidianitat de la vida familiar o de la classe, els nostres fracassos es multipliquen, mai no aconseguim fer el que volem amb els nens que se'ns confien. Per començar, mai no volen el que haurien de voler en el moment adequat: quan voldríem que estudiessin matemàtiques o llatí, els dóna per mirar la televisió. I tant se val que els expliquem que, a llarg termini, les humanitats i la ciència els donaran satisfaccions infinitament superiors a les de les aventures afectiu-televisuales de col•legials nord-americans, es diria que no es deixen convèncer d'això fàcilment. (...) Si intentem encarrilar-los, es tornaran busca-raons o s’atrinxeraran en el silenci, tot i al•legant que tot això no té sentit o ha deixat d'interessar-los. Si, finalment, ens esforcem a infondre-hi un mínim de sentit moral, de prudència i de seny, ens trobarem de cara amb la indiferència o la negativa, quan no amb la provocació.

En resum, i a risc de caure en paradoxa, cal admetre que allò "normal", en educació, és que la cosa "no funcioni": que l'altre es resisteixi, s'amagui o es rebel•li. Allò "normal" és que la persona que es construeix davant nostre no es deixi conduir, o fins i tot se'ns oposi, de vegades, simplement, per recordar-nos que no és un objecte en construcció sinó un subjecte que es construeix. (...)

És inevitable i saludable que algú es resisteixi a aquell que el pretén "fabricar". És inevitable que l'obstinació de l'educador en sotmetre al seu poder susciti fenòmens de rebuig que només poden portar a l'exclusió o l'enfrontament. Educar és negar-se a entrar en aquesta lògica.

Philippe Meirieu, Frankestein educador, Laertes, Barna 1998