I què n´opina el toro?

Visc en una gran disjuntiva. No sé si vull seguir a Catalunya i ser torturat diverses vegades a l'any. O tocar el dos a Extremadura i viure tranquil·lament la resta dels meus dies fins a acabar en una atroç, però única, agonia. La qüestió és complexa. A tots dos llocs em prometen pastures fresques, escapades en llibertat i còpules felices amb les femelles més sexis de la zona.

Si em quedo a Catalunya, veig món. Perquè a la nostra campanya d'estiu hi haig de sumar les festes de València i Aragó, una oportunitat de confraternitzar amb els seus habitants entre els mesos d'abril i octubre. El meu psicòleg assegura que hauria de descansar almenys 10 dies entre tortura i tortura, però, ja se sap, en aquests temps tots patim un excés de feina. I és clar, així passa el que passa. Jo miro d'acostumar-me a ser arrossegat pels carrers, llançat al mar o coronat amb torxes que em socarrimen els ulls. Però res, no ho aconsegueixo. I acabo somiant amb barbacoes a la cornamenta. Tot un trauma.

Hi ha un altre punt important. Aquí sembla que el meu patiment és cultura. Formo part d'una tradició arrelada i col·laboro en la identitat d'un territori. Això està bé. En canvi, si me'n vaig a Extremadura, contribuiré a un acte de barbàrie i a la degradació moral de tots aquests humans que confonen l'agonia d'un animal amb un espectacle.

Però no ho acabo de tenir clar. Deu ser que només sóc un animal.

Emma Riverola, Dilema de toro, El Periódico de Catalunya, 27/09/2010