La pitxa un lio

Si la nostra conducta estigués completament determinada, de tal manera que mai no haguéssim d´escollir ni prendre cap decisió, la reflexió sobre el que hem de fer seria supèrflua i la consciència moral no existiria. Tanmateix, la nostra conducta no sempre està unívocament determinada. Moltes vegades podem fer una cosa o una altra i vacil·lem sobre quina cosa fer. En algunes ocasions reflexionem sobre el curs que volem donar a la nostra acció, tenint en compte tant la informació circumstancial de què disposem com els nostres propis valors, metes, principis, inclinacions i sentiments. Aquestes reflexions constitueixen la nostra consciència moral. (...) Sempre tenim que escollir, que prendre decisions. Fins i tot si decidim resoldre el nostre dilema llançant una moneda a l´aire i acceptant el seu veredicte, això és també una decisió. De totes maneres, seria molt cansat reflexionar des de zero en cada cas concret. Per això adoptem regles morals (o màximes, en vocabulari kantià) que guiïn l...

La sociedad del conocimiento ha efectuado una radical transformación de la idea de saber, hasta el punto de que cabría denominarla con propiedad la sociedad del desconocimiento, es decir, una sociedad que es cada vez más consciente de su no-saber y que progresa, más que aumentando sus conocimientos, aprendiendo a gestionar el desconocimiento en sus diversas manifestaciones: inseguridad, verosimilitud, riesgo e incertidumbre. Hay incertidumbre en cuanto a los riesgos y las consecuencias de nuestras decisiones, pero también una incertidumbre normativa y de legitimidad. Aparecen nuevas y diversas formas de ignorancia que no tienen que ver con lo todavía no conocido sino también con lo que no puede conocerse. No es verdad que para cada problema que surja estemos en condiciones de generar el saber correspondiente. Muchas veces el saber de qué se dispone tiene una mínima parte apoyada en hechos seguros y otra en hipótesis, presentimientos o indicios. Este retorno de la inseguridad no signifi...

El que mereix el qualificatiu de moral pròpiament o d´ immoral no és l´acte, sinó la voluntat que es determina. La moralitat està, doncs, en la voluntat, en el subjecte, i no en l´acció, no en la concreció física de l´acte. La disposició de l´ànim de l´agent és la que és moral o immoral. Si l´agent realitza l´acte prescrit perquè el considera com absolutament degut, com un fi absolut de l´home, llavors l´agent és moral; si, pel contrari, realitza l´acte perquè espera treure d´ell alguna conseqüència favorable, si el realitza, doncs, com un mitjà, llavors l´agent és immoral. En el primer cas, haurà considerat el precepte com a categòric; en el segon, com a hipotètic. Manuel García Morente , La filosofía de Kant , Espasa Calpe, Madrid, tercera edición 1986 http://www.slideshare.net/mvillarpujol/la-moral-kantiana

Malgrat les dificultats que implica superar l´extensió limitada de l´empatia natural hi ha qui opina que és possible ampliar-la fins i tot a l´àmbit planetari, millor dit, biosfèric . Aquest plantejament tan ambiciós és defensat per Jeremy Rifkin en La civilización empática (2010). Les noves tecnologies de la comunicació han contribuït a l´extensió de la sensibilitat empàtica més enllà de les fronteres nacionals o culturals. La convergència històrica de dues tecnologies: Internet i les energies renovables farà possible una tercera Revolució Industrial que, segons aquest teòric de la tecnologia i les seves influències sobre la societat, propiciarà la infraestructura per propiciar el necessari salt de la humanitat cap a una consciència empàtica, és a dir, una ètica que sembla l´única que pot fer front al repte del canvi climàtic. Tot i que els punts de vista de Giddens i Rifkin semblen a primera vista discrepar totalment comparteixen una cosa en comú: la importància que atribue...

El sentit "positiu" de la paraula "llibertat" es deriva del desig per part de l´individu de ser el seu propi amo. Vull que la meva vida i les meves decisions depenguin de mi mateix, i no de forces exteriors, siguin aquestes del tipus que siguin. Vull ser l´instrument dels meus propis actes voluntaris i no dels dels altres homes. Vull ser un subjecte i no un objecte; vull persuadir-me per raons, per propòsits conscients meus i no per causes que m´afectin, per dir-ho així, des de fora. Vull ser algú, no ningú; vull actuar, decidir, no que decideixin per mi; dirigir-me a mi mateix i no ser accionat per una naturalesa externa o per altres homes com si fos una cosa, un animal o un esclau incapaç de jugar el meu paper com a humà, això és, concebre i realitzar fins i conductes pròpies. Isaiah Berlin , Dos conceptos de libertad y otros escritos , Alianza editorial, Madrid 2001 http://www.slideshare.net/mvillarpujol/la-moral-kantiana

Dit amb una fórmula: la misèria és jeràrquica, el smog és democràtic . Amb l´extensió dels riscos de la modernització (per a la naturalesa, per a la salut, per a l´alimentació ...) es relativitzen les diferències i els límits socials. D´aquí se segueixen traient conseqüències molt diverses. Tanmateix, objectivament els riscos despleguen dins del seu radi d´acció i entre els afectats per ells un efecte igualador . Aquí rau precisament la seva nova força política. En aquest sentit, las societats del risc no són societats de classes; les seves situacions de perill no es poden pensar com a situacions de classes, ni els seus conflictes com a conflictes de classes. Ulrich Beck , La sociedad del riesgo. Hacia una nueva modernidad , Paidós, Barna 1998

Des que alguns fa un temps han alertat dels perills que per al futur de l´espècie i de la Terra comportaria la continuïtat d´un estil de vida, dominant en aquestes últimes dècades, s´ha anat incorporant a les preocupacions humanes, fins a assolir l´ estatus de problema central de les reflexions científiques, filosòfiques i polítiques, la necessitat de canviar la manera de relacionar-nos amb el nostre entorn mediambiental . Cal ser conscients que el principal entrebanc de l´altruisme imparcial és la simpatia natural que sentim per les persones més properes i la indiferència cada cop més acusada per les persones que s´allunyen del centre d´aquest cercle moral. Si resulta dificultós engegar actuacions solidàries per aquells que tot i no ser propers al nostre cercle limitat de simpaties, és a dir, els nostres contemporanis vius, com podem sentir-nos realment responsables del que pot passar a qui encara no és viu? Com limitar les nostres accions pensant en el que podrà succeir a les gener...

... com hem va dir un amic: " Adolf Hitler estimava els gossos i es rentava les dents, però això no significa que hem d´odiar els gossos i deixar de raspallar-nos les dents". També he reflexionat sobre les meves pròpies experiències mentre vaig treballar a Indonèsia sota una dictadura militar entre 1979 i 1996. detestava i temia aquella dictadura per les seves polítiques. I també per raons personals: en concret, per les coses que va fer a molts dels meus amics de Nova Guinea i què els seus soldats quasi em vam matar. Per tant, em va sorprendre que aquella dictadura va establir una xarxa de reserves naturals global i eficaç en el territori indonesi de l´illa de Nova Guinea. Vaig arribar a la Nova Guinea indonèsia després d´anys d´experiència amb la democràcia de Papua Nova Guinea, i esperava trobar polítiques medioambientals molt més avançades sota una democràcia virtuosa que sota aquella dictadura cruel. He de reconèixer, pel contrari, que era més certa la situació contrària...

Para resucitar la economía mundial y revitalizar la biosfera, lo que ahora necesitamos es, nada más y nada menos, que dar, en menos de una generación, el salto hacia una conciencia empática mundial. La cuestión es la siguiente: ¿cuál es el mecanismo que permite la maduración de la sensibilidad empática y la expansión histórica de esa conciencia? Los momentos cruciales que dan un vuelco a la conciencia humana tienen lugar cuando nuevos sistemas energéticos se conjugan con revoluciones en las comunicaciones, creando nuevas eras económicas. Los nuevos medios de comunicación se tornan mecanismos que rigen y controlan la estructuración, organización y gestión de las civilizaciones más complejas que los nuevos sistemas energéticos posibilitan. La primera revolución industrial del siglo XIX, gestionada gracias a la comunicación impresa, dio paso a la conciencia ideológica. La comunicación electrónica se convirtió en el mecanismo rector y de control de la segunda revolución industrial del sigl...

L´eudemonisme ens diu com són els homes. Però la moral ens assenyala com han de ser, tot i que no ho siguin, tot i que no ho puguin ser. I no s´hi val parlar de la inutilitat d´un ideal que declarem d´antuvi irrealitzable . Tot ideal és irrealitzable ; si fos realitzable no seria ideal (...). Però a més no és inútil, ni molt menys. Primer, perquè serveix per millorar; voler ser perfecte condueix si més no a ser millor. Segon, perquè serveix per apreciar i jutjar. Amb la vista posada en l´ideal, ens adonem de la distància que ens separa d´ell, i al mateix temps, veiem el camí del progrés davant nostre, podem mesurar el tros que ja hem franquejat. Tot ideal moral, digne de tal nom, ha de presentar-se a la nostra consciència com exigible en si per si. Quan després tornem la mirada cap a la nostra naturalesa, cap a la nostra realitat, ens trobem, així és, distants de l´ideal; però seguim sempre aspirant cap a ell, i aquesta visió és la que en tot moment ens serveix d´orient per arreglar l...

Digámoslo en términos generales. El ser humano nunca se ha limitado a ver lo que ve. Siempre ha imaginado un más allá de su entorno vital (...). Basta con soñar para conocer la realidad virtual. Cada noche nos sumergimos en mundos virtuales que nos son ajenos, y también propios. Y no hay que olvidar que algunos sueños terminan corvirtiéndose en pesadillas. La realidad virtual basada en la visualización informática difiere de las otras formas de virtualidad por su capacidad de producir una y otra vez las mismas percepciones artificiales, sin prejuicio de que los sentimientos y las sensaciones que cada cual podamos experimentar ante dichas percepciones sean muy diferentes según las personas. Muchos seres humanos han estado profundamente influidos por mundos ficticios e imaginarios, hasta el punto de ser determinantes de su identidad y sus actitudes vitales: Don Quijote es un buen ejemplo (...) La novedad consiste en que los dispositivos RV (Realidad Virtual) son intersubjetivos, es deci...

Em poso al seu lloc. ¿Què succeiria si per la força de l’exili polític o econòmic hagués d’instal·lar-me en un d’aquells països llunyans? La meva condició europea i blanca no em salvaria de la incomprensió ni de la melancolia. A vegades, entre els meus, sento gent que considera els immigrants com a éssers prescindibles. Afirmen, cada vegada amb menys vergonya, que són el pitjor que hi ha de la societat. S’equivoquen. Aquesta gent que ha hagut de travessar els mars, aprendre nous alfabets i buscar-se la vida honradament és l’aristocràcia dels seus respectius pobles. No és un discurs políticament correcte. Es tracta simplement d’assumir quina seria la nostra sensació de confusió en el cas que els immigrants fóssim nos-altres. En cada una d’aquestes cares hi ha l’esforç, la voluntat de progrés, la necessitat de l’arrelament i una cosa molt més dolorosa: la convicció que probablement no tornaran mai a la casa dels seus pares ni a sentir les aromes de la seva infantesa. Algun n’hi deu haver...

En el món animal hi ha precultures , però la cultura, que comporta el llenguatge de doble articulació, la presència del mite, el desenvolupament de tècniques, és pròpiament humana. A més, homo sapiens no és realitza com ésser plenament humà més que per i en la cultura. No hi hauria cultura sense les aptituds del cervell humà, però no hi hauria paraula ni pensament sense la cultura. L´aparició de la cultura opera un canvi d´òrbita en l´evolució. L´espècie humana va evolucionar molt poc anatòmicament i fisiològica. El que esdevé evolutiu són les cultures, per innovacions, integració de l´adquirit, reorganitzacions ; el que es desenvolupa són les tècniques; el que canvia són les creences, els mites, el que s´ha metamorfosejat a partir de petites comunitats arcaiques en ciutats, nacions i imperis gegants són les societats. Dins de les cultures i les societats, els individus evolucionaren mentalment, psicològicament i afectivament . El llenguatge, aparegut en el decurs de l´ hominitz...

L´ utilitarisme conseqüent no ha de sacrificar víctimes innocents en benefici d´una comunitat o un grup, ja que seria una comunitat molt poc feliç, des de la perspectiva de Mill , aquella en què aquell tipus d´actuació es considerés desitjable. Per començar, ningú no se sentiria segur en el gaudi dels seus béns, de la seva llibertat/felicitat. Per continuar, ningú no podria gaudir de la seva parcel.la de llibertat, de seguretat o de pau, sabent que havia estat adquirida la preu del sacrifici d´algú. (...) Mill s´equivocà quan va creure que allò "desitjat" sense més podia generar allò "desitjable". Els homes, possiblement , ni tan sols desitgen la seva pròpia felicitat. Possiblement la raça humana s´oblida sovint del que l´interessa. (...) La noció de qualitat dels plaers fou, tanmateix, una important i notable precaució introduïda per Mill , ja que amb la mateixa es reconeixia que no tots els que gaudien en tots els casos gaudien per igual. Que existien plers més...

Ets cirurgià i vols fer tot el que estigui en les teves mans pel nombre més gran possible de malalts. Matant a l´Eric, un jove sa que treballa de recepcionista, pots donar els seus òrgans a l´Andrea, el Barry, la Clarissa i el Donald, i així salvar les seves vides. És clar que ens veurem privats de l´Eric; per descomptat, és una triste pèrdua, però el món haurà guanyat quatre vides: quatre pel preu d´una està força bé. Peter Cave , ¿Puede ser humano un robot?, Ariel, Barna 2009 http://www.slideshare.net/mvillarpujol/la-moral-kantiana http://www.slideshare.net/mvillarpujol/stuart-mill-i-utilitarisme

L´altra inquietud expressada pels escèptics respecte internet era el problema de l´abandó social de l´espai públic: sí, internet podia connectar-nos a un nou món d´informació, però ho faria a expenses d´un gran cost social, confinant-nos davant d´àrids monitors d´ordinador, lluny de a vitalitat de les comunitats reals. De fet, però, gairebé totes les innovacions de la web que han tingut més promoció publicitària al llarg d´aquests últims anys han estat canals per afavorir les relacions socials: online personal s, llocs web per socialitzar-se i fer negocis (...) i tot d´aplicacions destinades a millorar la comunicació entre bloggers , per no mencionar tots els dispositius portàtils que ara utilitzem per coordinar noves maneres de trobar-nos en el món real. (...) Eines com Google han fet realitat el somni de tenir màquines digitals que funcionin com a extensions de la nostra memòria. Les noves aplicacions de les xarxes de contactes online han aconseguit una cosa que els visionaris...

Però la llibertat, dèiem, és una idea. Ja sabem el que significa aquest terme. Idea no és noció ´d´una cosa real, sinó noció per ordenar i organitzar la realitat. La idea no pot ser realitzada en l´experiència, però serveix perquè la vida humana s´orienti cap a ella. Així com la ciència tendeix cap a la integritat del coneixement de les causes, la vida moral dels homes tendeix cap a la integritat de llibertat. Ni el coneixement pot arribar a ser absolut, ni la vida moral de la humanitat mai no pot arribar a ser perfecta; però el coneixement augmenta en el seu afany d´il·luminar les foscors circumdants, i al mateix temps la moral s´eleva en el seu empeny de depurar més i més les consciències, i en l´organització de la vida més i més conforme a l´ideal de la llibertat. (...) la moralitat tota, amb la llibertat en el seu centre, queda situada més enllà de l´experiència, no com un paradís anhelat per a una altra vida, sinó com un model més o menys clarament intuït per la humanitat per orie...

Com és possible que podem conèixer el món? Qui fa aquesta pregunta se suposa que sap ja alguna cosa. Ell (o ella) pressuposa que de fet hi ha alguna cosa així com el món . L´article determinat -el món- suggereix a més que també hi ha només un món; que, per tant, l´objecte del nostre coneixement, el món, és únic i inequívoc. La nostra pregunta pressuposa encara més, que nosaltres podem conèixer aquest món; tal vegada no perfectament, tal vegada no amb prou exactitud, tal vegada no sense error, però, tanmateix, si no existís el món, o si no el poguéssim conèixer tot i que existís, llavors tampoc tindria sentit preguntar per ell "per què" i el "com és que" d´aquest conèixer: allò que no existeix no precisa de cap explicació. En la nostra pregunta es pressuposa a més una certa afinitat en el nostre conèixer, un mínimum d´ intersubjectivitat . Si els nostres punts de vista sobre el món i les nostres penetracions comprensives en ell fossin ta personals, tan subjectius, ta...

Per a l´ homo videns allò que no surt per televisió no existeix (...). Una fotografia menteix si és producte d´un fotomuntatge. I la televisió dels esdeveniments, quan arriba a l´espectador, és sempre un fotomuntatge. (...) En general, la visió en vídeo sempre falseja una mica perquè descontextualitza, perquè està basada en primers plans fora de context. La veritat és que per falsejar un esdeveniment narrat amb imatges només cal unes tisores. A més no és veritat que la imatge parla per si sola. Se´ns mostra una persona assassinada Qui l´ha assasinat? La imatge no ho diu; ho diu la veu de qui porta un micròfon; i si el locutor vol mentir, o se li ordena que menteixi, ja està tot dit. Giovanni Sartori , L´opinió teledirigida , Claves de Razón Práctica, febrer 1998

... el que afirmo no és que la televisió és entretinguda, sinó que s ha convertit l´ entreteniment en el format natural per representar tota experiència. (...) És per això que fins i tot als noticiaris, que ens proporcionen fragments diaris de tragèdia i barbàrie, els presentadors ens diuen “fins demà”. Per què? Sembla que amb uns minuts d´assassinats i mutilacions criminals n´hi hauria d´haver prou per no dormir durant uns quants mesos. Acceptem la invitació dels presentadors perquè sabem que les notícies no s´han de prendre seriosament, que, per dir-ho d´alguna manera, tot és broma. Tot el que hi ha als programes de notícies ens ho diu -l´aspecte i l´amabilitat del personal, el seu tarannà bromista, la música animada que obre i tanca l´espectacle, els metres de vistosa pel·lícula, els anuncis atractius- tot això i més ens suggereix que el que acabem de veure no és motiu per plorar. Dit clarament, un noticiari és un format per a l´ entreteniment , no per a l´educació, la reflexió o ...

Els periodistes fan servir unes lents particulars mitjançant les quals veuen unes coses, i no altres, i a més veuen d´una forma determinada allò que veuen. Porten a terme una selecció i després elaboren allò que han seleccionat. El principi de selecció consisteix en la recerca d´allò sensacional, d´allò espectacular . La televisió incita a la dramatització , en un doble sentit: escenifica en imatges, un esdeveniment , exagera la seva importància, la seva gravetat, així com el seu caràcter dramàtic, tràgic. (...) S´interessa per l´ extraordinari , per allò que surt del comú, per allò que no succeeix a diari: incendis, inundacions, assassinats, disturbis ... Pierre Bordieu , Sobre la televisión , Anagrama, Barna 1996

Cuando pregunto, ¿qué es esta luz?, ¿es esta luz lo que me preocupa? Evidentemente, no: esta luz está ahí, ante mí, y yo no me propongo hacer con ella nada cuando me hago esa pregunta, más aún, yo no me pregunto por ella, sino que digo: ¿qué es esta luz? Me pregunto por el ser de esta luz y no por ella misma. No busco las cosas sino su ser. (...) la cosa esta luz significa por sí lo que vemos, algo patente ante nuestros ojos, que tenemos ahí y que no hay que buscar. El ser de la luz está, a lo que parece, tras ella, más allá de ella y –nótese bien- oculto por ella. (...) Lo cual significa que esta luz, según ella se representa, no es ella misma, no es su ser, sino que, por el contrario, me anuncia que hay un ser de la luz, me incita a buscarlo y no me lo da con su presencia. Para llegar a él necesito, a lo que parece, negar a esto que tengo delante y patente y esforzarme en encontrar el ser tras ella. Necesito, pues, quitar de mi mente lo que veo para descubrir lo latente; luego, la lu...

(Si el dret a la vida és un dret fonamental, com s´ha d´actuar en situacions) en les que només és possible salvar la vida d´un grup de persones innocent a costa de la mort d´altres, també innocents, però que integren un grup numèricament menor. ¿Podem en aquests casos seguir mantenint una posició deontològica? ¿No ens veiem aleshores obligats a realitzar un càlcul numèric i a atorgar preferència a la vida del grup més nombrós davant del grup menys nombrós? I, si això és així, ¿no estem aleshores tractant els que van a morir com un mitjà per salvar els altres? Dit amb altres paraules: ¿fins a quin punt pot sostenir-se en aquests casos que els números de les persones afectades per un perill immediat i inevitable no compten? Però si compten i si les persones són un fi en si mateixes, si són incomparables en la seva dignitat, si són insustituïbles per alguna cosa equivalent, ¿de quina manera es pot fer un un càlcul numèric d´entitats incomparables? ¿Quina és l´alçada de la barrera que impo...

Immanuel Kant , a qui la història ha considerat el més gran dels filòsofs profans, abordà en gran mesura la reflexió moral com ho hauria fet un teòleg. Els éssers humans, deia, són agents morals independents amb un albir completament lliure, capaç d´obeir o transgredir la llei moral: "Existeix en l´home un poder d´autodeterminació, independent de qualsevol coerció mitjançant impulsos dels sentits". Les nostres ments estan subjectes a un imperatiu categòric, assenyalava, del que les nostres accions haurien de ser. L´imperatiu és un bé en si mateix, a banda de totes les altres consideracions, i pot ser reconegut per la següent regla: "Actua només segons la màxima que desitges esdevingui una llei universal". El més important, i transcendental, he de no té lloc a la naturalesa. La naturalesa, deia Kant , és un sistema de causa i efecte, mentre que l´elecció moral és un assumpte del lliure albir, per al qual no existeix causa i efecte. En fer eleccions morals, en aixeca...

... és l´ aprofundiment dels principis democràtics el que ens permetrà obtenir una convivència creativa entre els segments sobreposats que formen la societat, i no pas el reconeixement dels drets d´unes "minories ètniques"o "culturals" gairebé sempre artificials. En relació amb això últim, també es posarà de manifest com un cert discurs a favor del reconeixement de "la diferència", que sol presentar-se com a favorable a la "tolerància" i com a contribució a la causa antiracista , acaba proveint d´arguments les formes més subtils d´exclusió social, preocupades a fer passar per "conflictes culturals" el que no són més que desigualtats de classe i dinàmiques d´ estigmatizació . Manuel Delgado , Diversitat i integració , Empúries, Barna 1998

Sóc lliure perquè sóc autònom i tant més lliure quant més autònom. Obeeixo lleis però me les he imposat i les he trobat en el meu propi jo no coaccionat. La llibertat és obediència però, en paraules de Rousseau , "obediència a la llei que un s´ha prescrit" ( Contracte Social , llibre I, capítol 8) i cap home pot esclavitzar-se a si mateix. L´heteronomia és dependre de factors externs, prestar-se a ser una joguina del món exterior que no puc controlar i que per tant em controla i "m´esclavitza". Sóc lliure només en la mesura en què la meva persona no està "encadenada" per forces que jo no controlo; jo no puc controlar les lleis de la naturalesa; per tant, la meva activitat lliure, ex hypothesi , ha de situar-se per sobre del món empíric de la causalitat. (...) L´individu lliure de Kant és un ésser transcendent que està més enllà del regne de la causalitat natural. (...) En la seva versió a priori és una forma d´ individualisme protestant secularitzat en...

El liberalisme és la ideologia política que considera la llibertat individual com el fi últim de l´acció política. Per això proposa limitar el poder i la intervenció de les Administracions públiques en l´activitat econòmica, cultural i personal dels ciutadans. El liberalisme defensa també altres valors i institucions que contribueixen a recolzar la llibertat individual, com la igualtat d´oportunitats, l´absència de privilegis legals, el govern transparent, l´Estat de Dret, la democràcia liberal i l´economia de mercat. (...) A favor del liberalisme econòmic poden adduir-se raons pragmàtiques d´eficàcia, però les raons morals a favor del liberalisme són independents i prèvies a les qüestions d´eficiència. El liberalisme és l´única doctrina política que considera els éssers humans com agents autònoms, que els tracta com adults. (...) Hi ha, si més no, dues raons per prendre´s la llibertat seriosament. Una és la qüestió de principi moral. Sembla inconcebible que un ésser humà adult...

¿Cuál cree usted que es el precio que más le afecta? ¿La comida? ¿La gasolina? ¿El tipo de interés sobre la hipoteca de su casa? ¿El dólar? Todos son importantes. Los precios de las materias primas, la energía, las tasas de interés o la paridad de cambio de una moneda determinan nuestra calidad de vida y reflejan la distribución del poder entre naciones, el acceso a las nuevas tecnologías, el progreso de algunos países y el declive de otros. Pero hay un precio del que se habla poco a pesar de que es el más importante para el futuro de la humanidad: el precio de emitir gases que calientan el planeta. Y se habla poco de él porque es tan bajo que nadie lo percibe... Por ahora. El precio de ensuciar el planeta -o nuestra atmosfera- es peligrosamente fácil de ignorar. Usted, por ejemplo, no paga mucho cuando calienta el planeta cada vez que enciende la luz, viaja en automóvil, come carne o tala un árbol. Si tuviera que pagar más lo haría menos o buscaría maneras menos costosas y más eficien...

La sociabilitat es basa en l´ordenació de la conducta mitjançant la contenció. En el lent abandonament de la barbàrie, la civilització occidental canvia els costums dels homes, transforma l´estructura de les seves emocions i ajusta el seus plaers. (...) La direcció de la c ivilització apunta cap a la interiorització de les coaccions i la disminució de l´ espontaneïtat . El seu triomf genera l´aparició d´un nou plaer, l´aparença, mentre que reprimeix les conductes més primàries. Els homes comencen a civilitzar-se i ordenen els seus apetits -el menjar i el sexe principalment - alhora que descobreixen el plaer de conèixer´s a si mateixos. Civilització , privatització i individualització , són grans processos històrics que corren paral . lels . Les societats comencen a reprimir els elements del plaer mitjançant l´ocultació vergonyant de certes funcions naturals com menjar, beure, defecar, escopir i fornicar; més tard, fumar o drogar-se. El que abans foren plaers compartits en públic,...

Allò desitjable no és igual, per a Mill , a qualsevol cosa que qualsevol individu o conjunt d´individus desitgi, sinó que, tot i que Mill no ho expressi de forma prou explícita, s´entén clarament que, d´acord amb els seus pressupòsits, allò "desitjable" es confon amb allò que els homes moralment desenvolupats desitgen. És a dir, els plaers qualificats de l´home moralment desenvolupat esdevenen no només en el plaers realment desitjats, sinó, alhora, desitjables. Per altra banda, ¿quina altra cosa pot ser veritablement desitjable sinó allò realment desitjat per persones il . lustrades , sensibles i assenyades? El deure , en Mill, està contingut en l´ és . No existeixen hiatus, fronteres, murs infranquejables per transitar del món dels fets al món dels valors, ja que els propis valors són valuosos precisament perquè satisfan desiderata humans. Esperanza Guisán , Introducció, El utilitarismo de John Stuart Mill , Alianza Editorial, Madrid 1984 http://www.slideshare.net/mvi...

Des de l´època de Weber acostuma a identificar-se l´ètica de les conviccions amb el fanatisme carismàtic, en tant que imposa un model de conducta governada per la sacralització dels principis inamovibles (és a dir, per les intencions morals). És aquest tipus ideal de purità, que exerceix un control ferreny des d´un designi adquirit temps enrere que no es deixa modificar ni subvertir per les canviant temptacions de la gratificació immediata. I davant d´aquest fanatisme de la voluntat predeterminada , abans acostumava a identificar-se l´ètica de la responsabilitat amb un model de conducta molt més flexible, adaptatiu i elàstic, dotat d´ una més gran eficiència potencial, ja que decideix a cada moment la seva conducta immediata en funció de les expectatives futures de causar unes o altres conseqüències . Enrique Gil Calvo , Homo Faustus , Los Placeres , Tusquets, Barna 1992

Als ulls de Kant , allò que no existeix per la llei, per a la llei i en la llei senzillament no existeix en absolut. ¿La realitat? Una ficció. ¿La idea? L´única realitat. El subjecte de dret disposa d´una realitat noümènica que fa possible la seva realitat fenomenològica . Fora del dret, no hi ha res més. Extrapolem , però només una mica. Quan el règim nacionalsocialista , emanat d´una legitimitat democràtica, arriba al poder al gener de 1933 per una veritable sobirania popular, amb absoluta legalitat, fa funcionar institucions que decideixen que els jueus no disposen del dret de considerar-se ciutadans del Reich i per tant de declarar-se protegits per aquest dret; quan el dret mateix avala en els textos la inexistència jurídica d´aquesta categoria d´homes que de sobte escapen a la regla comuna, els juristes nazis ¿es comporten d´ alguna manera diferent de Kant , quan estableix que un nen nascut fora de la legalitat del matrimoni no és un subjecte de d ret o que un duelista que se...

Vull ser amo del meu regne, però les meves fronteres són extenses i insegures, per tant he de retallar-les per tal de reduir o eliminar les parts més vulnerables. Començo desitjant la felicitat, el poder, la saviesa o assolir un objecte particular. Però no puc controlar-los. Trio evitar la derrota i el desgast i, per tant, decideixo no lluitar per res que no pugui estar segur d´obtenir. Em determino a no desitjar allò inassolible. El tirà m´amenaça amb la destrucció de les meves propietats, amb la presó, amb l´exili o amb la mort dels que estimo. Però ja no em sento lligat a cap propietat, ni m´importa estar o no en la presó, i he extirpat del meu interior els afectes naturals, llavors ja no pot doblegar-me segons la seva voluntat perquè el que resta de mi ja no està subjecte a pors o desitjos empírics. És com si hagués executat una retirada estratègica a una ciutadella interior -la meva raó, la meva ànima, el meu jo "noümènic"- que no poden tocar, facin el que facin, ni le...

Una societat liberal no només permet que la gent segueixi el seu estil de vida actual, sinó que també li proporciona accés a la informació sobre altres estils de vida (a través de la llibertat d´expressió) i, de fet, exigeix que els nens coneguin altres estils de vida (a través de l´ escolarització obligatòria), i permet que la gent faci un examen radical dels seus propòsits (incloent l´apostasia) sense cap penalització legal. Aquest aspecte d´una societat liberal només té sentit si es considera que és possible, i fins i tot desitjable, que l´avaluació dels nostres objectius actuals, ja que no sempre és convenient que continuem atenim-nos a ells. Una societat liberal no obliga a aquest qüestionament i revisió, però ofereix una veritable possibilitat de fer-ho. Will Kymlicka , Ciudadanía multicultural , Paidós, Barna 1996 http://www.slideshare.net/mvillarpujol/stuart-mill-i-la-llibertat

¿Què pot haver més natural que el que els vells morin? (...) La mort d´un jove és com apagar un gran foc amb un diluvi d´aigua; però un vell es mor com el foc que s´apaga perquè ja ha consumit totes les seves brases, d´una manera natural i sense mitjans artificials. Així com les pomes verdes s´arrenquen de l´arbre, però les madures cauen per si mateixes, així també és la violència la que pren la vida als joves, mentre el vells de madurs hi moren." Ciceró , De senectute http://www.slideshare.net/mvillarpujol/eutansia-2066951

Al país de les prohibicions i potser de la llibertat s’han tret de la màniga una nova mesura per protegir-nos. Perquè ja se sap que la protecció només es paga amb la retallada de la llibertat. Llegia ahir en aquest mateix diari una crònica des de Nova York firmada pel col·lega Emilio López Romero en què anunciava la voluntat de l’alcalde de la ciutat, Michael Bloomberg , de reduir la ingesta de sal dels novaiorquesos en un 25% durant els pròxims cinc anys. La mesura de Bloomberg es fonamenta en el fet que la sal és dolenta per a la hipertensió, que sens dubte ho és. No és l’únic que es disposa a emprendre la croada de la insipidesa. Un legislador de Brooklyn, el demòcrata Félix Ortiz , proposa que no sigui el 25%, sinó que la sal hauria d’estar prohibida a tots els restaurants de la ciutat. ¿I com ho aconseguiran? Doncs amb el sofisticat sistema de la multa. Mil dòlars cada vegada que un inspector consideri que el xef ha posat al seu plat l’ancestral potenciador de sabor que és la sal...