Líquid (diccionari Bauman).

Bauman retratat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el 2013 / XAVIER BERTRAL

A l’escrit pòstum El món d’ahir, de l’escriptor austríac d’origen jueu Stefan Zweig (1881-1942), es parlava d’un paradís perdut previsible i gris, però alhora segur: el de l’Imperi Austrohongarès, desfet després de la Primera Guerra Mundial. El segle XX, en canvi, va ser segons Zweig un espai precari, torrencial i incert.

Unes quantes dècades després, el sociòleg Zygmunt Bauman (1925-2017) va localitzar l’adjectiu exacte per compendiar les característiques d’aquell nou món: líquid. Magnífica troballa. La metàfora va fer fortuna -potser massa i tot-. Si cap al final de la dècada del 1990 tot era “complex”, després de Bauman tot va ser “líquid”. L’adjectiu és original, però la intuïció que el va generar, no: resulta perfectament identificable en l’esmentada obra de Zweig, a començaments de la dècada del 1940; o, en un llenguatge pròpiament filosòfic, també a La fine della modernità, de Gianni Vattimo (1985). Podríem citar encara més exemples, però això no treu cap mèrit a Bauman, ans al contrari. Tinguem en compte que el sociòleg polonès prové d’una tradició força allunyada de les subtileses literàries postmodernes: la del totalitarisme soviètic, amb qui va col·laborar activament fins a l’any 1968. Bauman passarà a la història com un teòric de la postmodernitat, i amb raó; però la seva trajectòria intel·lectual i política és la que és.

Per què els nostres temps són “líquids”? La modernitat d’arrel il·lustrada ens oferia la garantia d’un món intel·ligible, d’una realitat que s’articulava i progressava d’acord amb unes regles. El clímax d’aquest optimisme pot concretar-se en aquella famosa sentència de Hegel segons la qual “tot el que és racional és real i tot el que és real és racional”. Aquesta era la modernitat “sòlida”. La líquida, en canvi, participa de la vivència d’un món que no s’articula per mitjà de regles segures, sinó que es limita a fluctuar d’una forma erràtica que, per raons òbvies, resulta amenaçadora. Els vells referents, com ara la utopia, han acabat passant pel sedàs implacable de l’escarment històric. El caràcter fragmentari i fluctuant del nostre món resulta engrescador i estimulant per a alguns, mentre que per a altres és angoixant. Aquesta és una bona manera d’entendre la naturalesa ambivalent de la postmodernitat.

Zygmunt Bauman tenia tot just 20 anys quan es va acabar la Segona Guerra Mundial. La seva longevitat el va convertir així en un testimoni clau del segle passat, però també de la manera com va desembocar en el segle XXI abans d’hora, el 1989: dramàticament.

Ferran Sáez Mateu, Del marxisme a la postmodernitat, Ara 09/01/2017