Descartes i l'ús del dubte.

1- La noció segons la qual mai no podem estar completament segurs del que alguna cosa és constitueix la base sobre la que es basa la tolerància. El dubte ens permet viure junts socialment però pot ser perjudicial a nivell personal. Tothom ha passat per l'experiència de descobrir que alguna cosa en la que creiem fermament era en realitat falsa. I ens hem preguntat si podríem tornar a confiar en aquest criteri. Si ens passa en nombroses ocasions a amb les nostres creences més importants, el dubte resultant pot esdevenir un problema seriós. Així, quan un amant ens traeix pot haver la possibilitat que acabem desconfiant de les nostres futures parelles. La majoria continuen vivim amb dubtes perquè es relativitza la importància de la certesa en la nostra cosmovisió. Ens conformem amb sostenir les nostres creences només provisionalment. O si més no amb afirmar que ho fem quan algú ens posa en dubte. En comptes d'acceptar aquesta solució intermèdia alguns filòsofs optaren per atacar el poder del dubte mateix.

2- El llegat de Descartes constitueix el principi de la filosofia moderna. Tenint present les seves bogeries juvenils, volia aixecar el nostre coneixement vulgar sobre el món a un terreny tan segur com el de les veritats extretes de la geometria i les matemàtiques. La majoria responem als nostres errors primerencs canviant d'opinió., però Descartes es comprometé a transformar els propis mitjans pels que s'havia format les opinions. Si les anomenades «certeses» filosòfiques podien en realitat posar-se en dubte, llavors prefereix deixar de creure fins que hagués trobat una creença que resultés inatacable. Pensava que si era capaç de discernir per què aquesta creença resultava inqüestionable podria utilitzar aquest mateix mètode de confirmació per reconstruir l'edifici sencer del coneixement.

Descartes afirmà que el seu mètode imitava el d'un arquitecte. Quan un arquitecte decideix construir un edifici en un terreny sorrenc comença cavant un seguit de rases de les que extreu la sorra per poder plantar els fonaments en terreny ferm. De la mateixa forma, Descartes comença la seva filosofia agafant tot allò que és dubtós, tot i rebutjant-lo com si fos sorra. La diferència és que, per aclarir el terreny per al coneixement, en lloc d'un pic utilitza el mètode del dubte.

3- La demolició comença amb els febles sentits humans dels que provenen en última instància la majoria de les nostres creences. La nostra vista i la nostra oïda a vegades s'equivoquen. I, tal com assenyala Descartes, «el més prudent és no refiar-se mai d'allò que en algun moment ens ha enganyat». Això no obstant, aquest errors acostumen a cometre's quan alguna cosa està massa lluny o és massa petit per veure-ho bé. Hi havia altres coses que procedien dels mateixos sentits però de les que Descartes senzillament no podia dubtar: per exemple, que estava assegut al costat del foc amb un abric d'hivern. No podia posar en dubte aquests fets llevat que estigués boig. I es negava a acceptar el model d'un boig per si mateix. Hi havia la possibilitat que es despertés en qualsevol moment i descobrís que o havia estat assegut al costat del foc sinó dormit i somiant en el llit. Sembla que no existeix una manera concloent que ens permeti dir si estem desperts o somiant. La majoria ha tingut algun somni summament clar. Tant és que fins que despertem estàvem convençuts que era real. Davant d'aquest dilema Descartes opta per assumir que està realment somiant.

4- Tanmateix, hi ha coses de les que sembla no podem estar equivocat, dormits o desperts: dos i tres són cinc tot i estar somiant. Això no obstant, Descartes sostenia que un Déu omnipotent podria haver decidit que no existís ni la terra ni el cel, cap forma, ni mida, color o lloc. I que malgrat això aquestes coses semblaven existir. En realitat Déu podria haver fet que Descartes cometés un error cada cop que sumés dos i tres, tot i que suposo que Déu tenia coses més importants a fer. Però Descartes imaginà un dimoni malèfic, summament poderós i astut, que dedicava totes les seves energies a enganyar als pobrets filòsofs posant imatges falses davant els seus ulls i enredant els seus càlculs. Aquesta estratègia li proporcionà un dubte totalment «hiperbòlic»: la fantasia que totes i cadascuna de les seves creences podrien de fet ser falses i totes les seves percepcions il·lusòries.

Nicholas Fearn, Zenón y la tortuga, Grijalbo, Barna 2003