Nou realisme, nova ontologia (Markus Gabriel).

L’existència i el coneixement humà no són al·lucinacions col·lectives ni ens capturen en una trampa de mons il·lusoris o sistemes conceptuals darrera dels quals s’amaga el món real. El nou realisme pren el seu punt de partida més aviat en el fet que coneixem el món tal com és en si. Per descomptat que podem enganyar-nos, i llavors sí que ens trobem potser en una il·lusió. Però no és en absolut veritat que sempre, o quasi sempre, ens enganyem. (...)

El vell realisme, és a dir, la metafísica, només estava interessat en el món sense espectadors, mentre que el constructivisme fonamentava el món i tot el que succeeix, de forma molt narcisista, en la nostra imaginació. Ambdues teories estan molt equivocades.

Així que cal explicar com pot haver espectadors en un món en què no hi ha sempre i a tot arreu, tasca que es resol mitjançant la introducció d’una nova ontologia. (...) L’ontologia tracta, en última instància, del significat de l’existència. Què volem dir, en realitat, quan afirmem, per exemple, que existeixen els follets? Molts creuen que aquesta qüestió correspon a la física o més en general a les ciències naturals: al capdavall, tot el que existeix és material. O no? No creiem seriosament (la majoria de nosaltres) en els fantasmes, que d’alguna manera podrien violar les lleis de la naturalesa i voletejar el voltant nostre sense deixar-se notar només que excepcionalment. Però quan diem que només existeix allò que pot ser científicament investigat i disseccionat amb un bisturí, un microscopi o un escàner, estem segurament exagerant, ja que llavors no existirien ni la República Federal d’Alemanya, ni el futur, ni els números, ni els meus somnis. I com creiem que existeixen, dubtem amb molta raó en encomanar exclusivament als físics la qüestió de l’existència.

Markus Gabriel, Por qué el mundo no existe, Ediciones de Pasado y Presente, Barcelona, cuarta edición: julio de 2016