Akrasia i bretxa moral.
¿No n´hi ha prou saber el que diu la regla d´or per actuar moralment?, pregunta la Camil•la al senyor Ibarra. De què serveix llavors conèixer el que no s´ha de fer si al final acabes fent-lo? La gent, explica el professor, pot ser molt conscient que hi ha coses que no s´han de fer, però hi ha quelcom d´irresistible a l´hora de prendre la decisió incorrecta sobre la qual la voluntat poc o res pot fer per corregir-la. En contra del que deia Sòcrates, del coneixement de la norma no se´n deriva necessàriament el seu compliment.
La situació a la que es refereix el Senyor Ibarra es coneix amb el nom de “debilitat de la voluntat” o també akrasia, un concepte d´origen grec que vol dir absència d´autocontrol. Existeix un corrent moral, anomenat intel•lectualisme moral que afirma que ningú actua voluntàriament de forma incorrecta, que el seu acte incorrecte és causa de la ignorància del bé. Això vol dir, que si algú coneix el bé, aleshores no pot actuar d´una altra manera que fent el bé. L´experiència, en canvi, refuta constantment aquesta necessària identificació entre coneixement i virtut. Un intel•lectualista moral no accepta la possibilitat del fenomen de la debilitat de la voluntat: si el comportament és incorrecte és perquè no ha hagut una correcta comprensió del que és correcte.
El filòsof americà John R. Searle considera que el plantejament intel•lectualista és erroni. Aquest pressuposa que entre la decisió de fer l´acció i la realització efectiva de l´acció no hi ha res que pugui interferir-hi. L’intel•lectualista s´equivoca perquè s´inspira en el model de causació propi dels fets de les realitats físiques: la bola 1 colpeja la bola 2 i aquesta es mou. Això és una cosa que passa. Però en el cas de les accions, la causació no funciona així: en el cas d´una acció voluntària existeix una bretxa entre la intenció de fer i la realització de l´acció. Això és una cosa que es fa. No n´hi ha prou amb fer-se una idea de fer una cosa, hem de fer-la encara. És en aquesta bretxa on ens trobem la possibilitat de l´akrasia.
És en el moment de la bretxa, on la meva actuació s´ha de posar d´acord amb la meva intenció original, quan apareixen un seguit d´opcions diferents i contràries, que deriven d´altres intencions tan poderoses o més que la primera. En la nostra consciència mai no hi ha una única opció que pugui precipitar un determinat tipus d´acció: hi ha desitjos de no fer la cosa que un s´havia proposat, desitjos contraris a la intenció que havia originat l´acció (això pot explicar les dificultats de certs propòsits: perdre pes, deixar de fumar, posar-se a estudiar , anar al gimnàs ...). Searle afirma que l´akrasia “és un símptoma d´una certa classe de llibertat”.
La situació a la que es refereix el Senyor Ibarra es coneix amb el nom de “debilitat de la voluntat” o també akrasia, un concepte d´origen grec que vol dir absència d´autocontrol. Existeix un corrent moral, anomenat intel•lectualisme moral que afirma que ningú actua voluntàriament de forma incorrecta, que el seu acte incorrecte és causa de la ignorància del bé. Això vol dir, que si algú coneix el bé, aleshores no pot actuar d´una altra manera que fent el bé. L´experiència, en canvi, refuta constantment aquesta necessària identificació entre coneixement i virtut. Un intel•lectualista moral no accepta la possibilitat del fenomen de la debilitat de la voluntat: si el comportament és incorrecte és perquè no ha hagut una correcta comprensió del que és correcte.
El filòsof americà John R. Searle considera que el plantejament intel•lectualista és erroni. Aquest pressuposa que entre la decisió de fer l´acció i la realització efectiva de l´acció no hi ha res que pugui interferir-hi. L’intel•lectualista s´equivoca perquè s´inspira en el model de causació propi dels fets de les realitats físiques: la bola 1 colpeja la bola 2 i aquesta es mou. Això és una cosa que passa. Però en el cas de les accions, la causació no funciona així: en el cas d´una acció voluntària existeix una bretxa entre la intenció de fer i la realització de l´acció. Això és una cosa que es fa. No n´hi ha prou amb fer-se una idea de fer una cosa, hem de fer-la encara. És en aquesta bretxa on ens trobem la possibilitat de l´akrasia.
És en el moment de la bretxa, on la meva actuació s´ha de posar d´acord amb la meva intenció original, quan apareixen un seguit d´opcions diferents i contràries, que deriven d´altres intencions tan poderoses o més que la primera. En la nostra consciència mai no hi ha una única opció que pugui precipitar un determinat tipus d´acció: hi ha desitjos de no fer la cosa que un s´havia proposat, desitjos contraris a la intenció que havia originat l´acció (això pot explicar les dificultats de certs propòsits: perdre pes, deixar de fumar, posar-se a estudiar , anar al gimnàs ...). Searle afirma que l´akrasia “és un símptoma d´una certa classe de llibertat”.
Bibliografia:
Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 5), Gedisa, Barna 2001
John R. Searle, Razones para actuar. Una teoría del libre albedrío, Círculo de Lectores, Barna 2000
Comentaris