¿Pensar? ¿Què és això?


El segle XX va significar a Europa un espectacular salt cap endavant en l’alfabetització universal de la seva gent. Però al segle XXI, sotmesos a una informació inflacionista, hi ha motius per preguntar-se per a què serveix el coneixement de la paraula escrita si una gran part de la societat ha renunciat a la lectura, a l’esforç per la comprensió o la simple reflexió. Vivim en una societat en què els arguments no es consumeixen perquè exigeixen un esforç excessiu. Es veu que és més creïble una frase extemporània o una firma al peu d’un manifest. ¿Pensar? ¿Què és això? És molt més fàcil classificar per desautoritzar, vociferar per no dubtar, creure el rumor per continuar creient en la pròpia fe. L’escriptura ja només és un pretext per al títol.

Joan Barril, Llegir: quina llauna, El Periódico de Catalunya, 18/12/2009

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"

Imatge
En la última escena de la película La lengua de las mariposas , basada en el relato del mismo nombre de Manuel Rivas , un niño pugna con sus padres y otros vecinos en la búsqueda de insultos cada vez más contundentes contra el maestro, un republicano que en el filme encarna Fernando Fernán-Gómez. Al muchacho no le llegan los insultos que busca; el maestro al que ahora insultan y apedrean fue quien le enseñó a leer. Luego estalló la guerra y la población se hizo del lado nacional y persiguió al maestro por rojo. Entonces la vecindad le gritaba rojo, cabrón, mientras los sublevados lo cargaban en los furgones terribles. Entonces el niño encontró en su memoria dos palabras que gritó con todas sus fuerzas: -¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!! Él no había aprendido insultos... En realidad tilonorrinco es un bicho raro que habita en Australia y espiditrompa es la lengua de las mariposas... Palabras del maestro. Los insultos tienen su origen en el desdén o en el odio; como dice el filó
Més informació