Un conte de Nadal.

Llegeixo a Il Messaggero que en una escola de Leonessa, a prop de Roma, la directora ha decidit suprimir l'arbre de Nadal del vestíbul per no ferir els sentiments religiosos dels alumnes no catòlics. No trobo que un avet de joguina, guarnit amb unes quantes boles i serrells, i coronat per un estel de cartó i purpurina, falti el respecte a ningú. I si algú se sent ofès o ultratjat, que el denunciï al jutjat i que el jutge en dictamini l'arrest, la tala o el trasplantament.

A mi, particularment, tant m'és que l'arbre sigui un avet, una palmera o el bastó d'una d'escombra. Tant m'és que al capdamunt hi plantifiquin una estrella, un nas de pallasso o una palangana, i que hi pengin boles, cubs o carquinyolis. El que no tant m'és és que s'utilitzi l'argument del respecte religiós per minimitzar al màxim les romanalles del nostre substrat cultural, sigui d'arrel religiós, històric o qui sap què.

Si del que es tracta és de sacralitzar la laïcitat, podríem començar per depurar la llengua d'expressions marcadament religioses, evitant, per exemple, les fórmules de comiat "adéu" o "adéu-siau", i també l'exclamació "Déu n'hi do!", així com altres variants deistes: "deixat de la mà de Déu", "tot déu", "déu i sa mare", etc. Per dir que una noia fa de bon veure ja no direm "aquella noia està com un déu!" sinó "aquella noia sembla una divinitat pagana". Tampoc no direm, per no ferir susceptibilitats patriòtiques o ferroviàries, que està de bandera o que està com un tren. Així mateix, s'ha acabat parlar de la santa paciència, del sant tornem-hi i del sant i senya. Des d'ara, el conseller d'Obres públiques es dirà Joaquim Solstici d'Hivern, de la mateixa manera que hi ha qui proposa de substituir la denominació de vacances de Nadal per vacances d'hivern. Una bona collonada, que diria Pla.

D'arbres que no deixen veure el bosc n'hi ha arreu. No fa gai-res dies el president de la FAPAES de Catalunya declarava que, "si una escola pública vol fer un pessebre, hauria de pensar primer si amb això exclou una part de la comunitat escolar". Si mai com ara els pessebres infantils no havien estat tan inclusius! El més habitual, entre els menuts és enriquir el pessebre tradicional amb figures i personatges procedents de mons tan diversos com la família Simpson, els Gromitis i els Play-Mobil. Tots convivint amb pau i harmonia amb el nostre caganer, sempre restret i ajupit, recelós de les flatulències pròpies i amb les alienes, tan generós. Amb tants papanates, aviat ja no podrem ni exclamar: quina creu!

Jordi Estrada, L´arbre que no deixa veure el bosc, Regió 7, 19/12/2009