Una hipòtesi refutada.
La hipòtesi del senyor Ibarra ja va ser desenvolupada en forma de novel•la per Willian Goldin en el Senyor de les Mosques (1954). Val a dir, que no tot són coincidències entre la proposta del professor i la novel•la, que les discrepàncies seran les que explicaran el resultat dispar de l´experiment, però que, malgrat tot, totes dues propostes respiren el mateix esperit: posar el rellotge a zero d´allò social, trencar amb el passat i desvincular-se del present, allunyar-se de l´autoritat dels grans i crear una comunitat nova a partir d´unes voluntats quasi adàniques, poc contaminades d´experiències anteriors.
L´inici del Senyor de les Mosques és d´allò més prometedor. Sorprèn la capacitat d´organització d´aquells marrecs. De seguida es posen d´acord de quin han de ser les regles que han de regir aquella comunitat, de qui ha de ser el líder, de com sol•licitar el torn de paraula. Saben com actuar dins d´una assemblea.
També s´ha de dir, que totes aquestes habilitats socials no han sorgit espontàniament dels joves nàufrags, propiciades per aquest idíl•lic context de llibertat absoluta que es viu a l’illa, sinó que remet a una educació i disciplina que han rebut en l´entorn civilitzatori d´on són originaris.
Tanmateix, aquesta situació de mica en mica s´anirà degradant, tot el que succeeix a partir d´ara significarà un deteriorament progressiu de les relacions comunitàries, una caiguda lliure a l´extrema barbàrie.
L´autoritat del líder (Ralph), un xicot responsable i assenyat, es veurà contínuament qüestionada, els seus partidaris el van abandonant per formar part del bàndol opositor, les regles que tothom havia acceptat són constantment transgredides, ningú es fa responsable del que li pertoca i tota tasca comunitària s´abandona. Les forces civilitzatòries, heretades de l´etapa anterior, poc o res poden fer davant la desídia, el descontrol i els temors infundats que de mica en mica infecten la vida dels petits nàufrags. El descens a la barbàrie sembla inexorable. El missatge de Goldin és especialment colpidor. Sense la tutela d´una autoritat forta, totes les llibertats es perden i l´individu està a disposició del caos i del terror que ell mateix ha atiat. Els convencionalismes culturals són claus per no precipitar-se a l´abisme de l´animalitat. Hobbes i les seves intuïcions demostren la seva potència explicativa: “no tant és posar la por en l´origen de les formes degenerades o defectuoses d´Estat, sinó i, sobretot, de les legítimes i positives”, aquesta és una de les grans aportacions segons Roberto Esposito del pensament polític d´aquest filòsof (Communitas).
És aquí quan s´observa la importància de les diferències entre els petits nàufrags de Golding i els adolescents il•lustrats d´Ibarra. En el segon cas, un experiment mental (no sabem què és el que passaria si fos més enllà de l´àmbit de la teoria) el resultat confirma la hipòtesi. En el primer, el resultat és un fracàs. L´experiment refuta la hipòtesi.
En primer lloc, els nàufrags són menors d´edat, no en el sentit cronològic de la paraula sinó en el sentit que li donà Kant per oposar-la al significat de l´actitud il•lustrada: són incapaços de fer ús de la seva pròpia raó. Per exemple: donen més credibilitat als rumors d´una suposada existència d´un monstre que de la manca de proves racionals de la seva existència.
En segons lloc, atesa la seva educació autoritària, segueixen una moral heterònoma: prefereixen obeir un superior que la seva pròpia consciència.
En tercer lloc, la incontinència moral de la majoria dels nàufrags que els condueix a actuar en contra del que racionalment els interessa: fer tot el possible per sortir de l´illa, treballar per aconseguir aliments, cuidar del foc perquè algú pugui advertir la seva presència ...
I, en quart lloc, abominen del paper de la raó deliberativa com un mitjà civilitzat per resoldre els conflictes col•lectius. L´escena que millor expressa aquest menyspreu és la mort cruenta del Porquet. Unes mans anònimes fan caure sobre el cap d´aquest personatge una gran roca en el mateix moment que reclamava davant del grup inútilment l´ús de la seva paraula.
No ens pot semblar estrany, per tant, que els petits nàufrags deixin les seves vides en mans d´un líder oportunista i llest (Jack), que sap fer de la gestió de la força i la por els grans dos pilars de la legitimitat del seu poder.
Quina seria la conclusió de la lectura de la novel•la de Goldin? Les quatre característiques que defineixen el comportament dels nàufrags tenen un denominador comú: la marginació de la racionalitat a l´hora de dirigir el seus comportaments. Tant bon punt prescindim de la raó deixem la porta oberta perquè se´ns colin la bogeria i la mort. Parafrasejant una coneguda frase de Dostoievsky: sense raó tot està permès.
L´inici del Senyor de les Mosques és d´allò més prometedor. Sorprèn la capacitat d´organització d´aquells marrecs. De seguida es posen d´acord de quin han de ser les regles que han de regir aquella comunitat, de qui ha de ser el líder, de com sol•licitar el torn de paraula. Saben com actuar dins d´una assemblea.
També s´ha de dir, que totes aquestes habilitats socials no han sorgit espontàniament dels joves nàufrags, propiciades per aquest idíl•lic context de llibertat absoluta que es viu a l’illa, sinó que remet a una educació i disciplina que han rebut en l´entorn civilitzatori d´on són originaris.
Tanmateix, aquesta situació de mica en mica s´anirà degradant, tot el que succeeix a partir d´ara significarà un deteriorament progressiu de les relacions comunitàries, una caiguda lliure a l´extrema barbàrie.
L´autoritat del líder (Ralph), un xicot responsable i assenyat, es veurà contínuament qüestionada, els seus partidaris el van abandonant per formar part del bàndol opositor, les regles que tothom havia acceptat són constantment transgredides, ningú es fa responsable del que li pertoca i tota tasca comunitària s´abandona. Les forces civilitzatòries, heretades de l´etapa anterior, poc o res poden fer davant la desídia, el descontrol i els temors infundats que de mica en mica infecten la vida dels petits nàufrags. El descens a la barbàrie sembla inexorable. El missatge de Goldin és especialment colpidor. Sense la tutela d´una autoritat forta, totes les llibertats es perden i l´individu està a disposició del caos i del terror que ell mateix ha atiat. Els convencionalismes culturals són claus per no precipitar-se a l´abisme de l´animalitat. Hobbes i les seves intuïcions demostren la seva potència explicativa: “no tant és posar la por en l´origen de les formes degenerades o defectuoses d´Estat, sinó i, sobretot, de les legítimes i positives”, aquesta és una de les grans aportacions segons Roberto Esposito del pensament polític d´aquest filòsof (Communitas).
És aquí quan s´observa la importància de les diferències entre els petits nàufrags de Golding i els adolescents il•lustrats d´Ibarra. En el segon cas, un experiment mental (no sabem què és el que passaria si fos més enllà de l´àmbit de la teoria) el resultat confirma la hipòtesi. En el primer, el resultat és un fracàs. L´experiment refuta la hipòtesi.
En primer lloc, els nàufrags són menors d´edat, no en el sentit cronològic de la paraula sinó en el sentit que li donà Kant per oposar-la al significat de l´actitud il•lustrada: són incapaços de fer ús de la seva pròpia raó. Per exemple: donen més credibilitat als rumors d´una suposada existència d´un monstre que de la manca de proves racionals de la seva existència.
En segons lloc, atesa la seva educació autoritària, segueixen una moral heterònoma: prefereixen obeir un superior que la seva pròpia consciència.
En tercer lloc, la incontinència moral de la majoria dels nàufrags que els condueix a actuar en contra del que racionalment els interessa: fer tot el possible per sortir de l´illa, treballar per aconseguir aliments, cuidar del foc perquè algú pugui advertir la seva presència ...
I, en quart lloc, abominen del paper de la raó deliberativa com un mitjà civilitzat per resoldre els conflictes col•lectius. L´escena que millor expressa aquest menyspreu és la mort cruenta del Porquet. Unes mans anònimes fan caure sobre el cap d´aquest personatge una gran roca en el mateix moment que reclamava davant del grup inútilment l´ús de la seva paraula.
No ens pot semblar estrany, per tant, que els petits nàufrags deixin les seves vides en mans d´un líder oportunista i llest (Jack), que sap fer de la gestió de la força i la por els grans dos pilars de la legitimitat del seu poder.
Quina seria la conclusió de la lectura de la novel•la de Goldin? Les quatre característiques que defineixen el comportament dels nàufrags tenen un denominador comú: la marginació de la racionalitat a l´hora de dirigir el seus comportaments. Tant bon punt prescindim de la raó deixem la porta oberta perquè se´ns colin la bogeria i la mort. Parafrasejant una coneguda frase de Dostoievsky: sense raó tot està permès.
Bibliografia:
Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 5), Gedisa, Barna 2001
Willian Golding, Senyor de les mosques, Edicions 62, Barna, segona ed. 1983
Roberto Esposito, Communitas, Amorrortu, Buenos Aires 2003
Josep Ramoneda, Sin razón todo está permitido, El País, 19/09/2009
Harry Hook, El señor de las moscas, 1990 (film)
Comentaris